La pobresa infantil i les seves múltiples dimensions

Durant els últims mesos no deixem de rebre informacions i notícies relacionades amb la dificultat que tenim, en un moment tan complex i difícil com l’actual, per satisfer les necessitats de la nostra infància i garantir els seus drets. L’informe sobre la malnutrició infantil a Catalunya (Síndic de Greuges, agost 2013), l’última memòria de Save the children o, més recentment, l’informe de Càritas on s’assenyala que Espanya és el segon país de la UE amb més pobresa infantil, ho il·lustren de manera contundent.

El debat públic –protagonitzat pels responsables polítics i traslladat a la ciutadania en general a través dels mitjans de comunicació— s’ha centrat principalment en la malnutrició (o el risc de patir-ne) de bona part de la nostra població infantil. Als treballadors i a les treballadores socials aquest debat ens fa mal perquè, a part d’acompanyar diàriament els qui viuen el patiment en primera persona, el fet de veure que tornem a plantejar-nos qüestions tan bàsiques com garantir l’alimentació, ens desconcerta i ens enfronta a un retrocés social preocupant. Quan pensàvem que havíem deixat enrere un tipus d’intervenció basada en la beneficència, ens trobem amb que el nou model de treball que portàvem anys construint es debilita i corre el risc de desballestar-se. Una de les pioneres de la nostra professió, Mary E. Richmond, ja basava la seva acció social en el proverbi xinès “ensenyeu-los a pescar”, però actualment ens trobem amb que no tenim ni el cuc per fer d’esquer.

La qüestió va més enllà de les privacions alimentàries. Partim del fet que és bàsic poder comptar amb un plat a taula i sabem que no tothom el té, però l’abast del problema és molt major. Els professionals del treball social que atenem dia a dia la difícil realitat de moltes famílies, a part de tenir evidències de malnutrició, apliquem el sentit comú i som conscients que sense ingressos o amb un subsidi de 426 euros mensuals no es poden fer miracles. Per tant, considerem que les accions que s’estan duent a terme són insuficients i que és necessari avaluar com s’estan veient afectats els drets de la infància en totes les seves dimensions.

Així, en un moment en què moltes famílies es troben bloquejades i fan mans i mànigues per arribar a final de mes, sovint al límit i sense pràcticament capacitat de maniobra, observem com la fragilitat de les dinàmiques familiars es trasllada a d’altres àmbits: a l’hora de mantenir una educació en valors des de casa, de realitzar l’acompanyament en les tasques escolars o de mantenir un temps de lleure compartit. Observem com aquesta situació afecta la salut emocional dels pares i, de retruc, la dels fills i filles, sense que el sistema tingui capacitat per atendre de forma eficaç l’angoixa i els dèficits generats.

Observem com infants malalts i/o amb trastorns en el seu desenvolupament no poden gaudir dels recursos necessaris en l’entorn escolar, o no poden ser atesos de forma adient a l’espera d’un ajut a la dependència. Veiem com els infants en situació de risc i llurs famílies no poden rebre el tractament social oportú per part d’alguns serveis socials bàsics que no disposen dels recursos humans necessaris i es col·lapsen atenent demandes econòmiques i d’altre tipus. Tot plegat, molt angoixant per als qui ho pateixen i per als qui ho atenem.

Valorem positivament els esforços de l’administració per pal·liar algunes de les realitats més crues, especialment pel que fa a la malnutrició infantil. Però no n’hi ha prou. L’adequat desenvolupament de l’infant va molt més enllà de garantir-li un plat de cigrons. Cal que reflexionem sobre com ens n’ocupem, de l’infant i dels qui tenen la responsabilitat de cuidar-lo, la seva família. Tal com demana el Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars, “cal aprofundir en mesures integrades d’atenció global a la família de caràcter preventiu i educatiu”.

L’impuls de la Iniciativa Legislativa Popular per una la Renda Garantida de Ciutadania obre una via esperançadora, si bé tenim molts dubtes sobre com es resoldrà després del debat en comissió parlamentària i la votació final en sessió plenària. Potser si aconseguim garantir uns mínims ens podrem tornar a plantejar intervencions que fomentin l’autonomia i l’empoderament de les famílies, i anar més enllà d’intervencions centrades en pagar el lloguer o el rebut de la llum. Si la grandesa d’una societat es mesura per com cuida els seus col·lectius més vulnerables, la resposta dels representants polítics ha d’estar a l’alçada de les circumstàncies.