Sobre “la relació” entre el professional i “l’usuari/a”

Del decidir: el camí cap a “les solucions” (V)

Sigui per bé, o malgrat ens dolgui sigui per mal: la creativitat humana és senzillament immesurable... L’imaginari humà ha estat capaç d’enginyar-se-les de tal manera, que ha construït milers i variats sistemes socials, teològics, econòmics, tecnològics, teòrics, filosòfics... Ja sigui per viure – i fer viure – o morir – i fer morir –, la capacitat per “decidir-se (a ...)” és pràcticament inabordable.

Ara fa uns mesos, recollia “la història de vida” de la Núria: Dona de 38 anys, soltera. Sense feina, subsidiària i amb molt baixa formació. Viu amb les seves dues filles, “acollida” al pis d’una amiga. Paga 250€ per l’habitació. Des de ben petita, ha conviscut diferents episodis de violència i maltracte. De jove, havia abusat dels fàrmacs psiquiàtrics de sa mare. Ara, adulta i mare, es lamenta i mig reconeix –  molt a contracor – haver escollit decisions que a fi de termes, no l’han portada a gaires “bons ports”.  

I jo em preguntava: Quan hem d’afrontar “un problema”, quins són els ingredients que participen en una decisió? És una única decisió la que s’ha de prendre per “solucionar el problema”?   

Les expectatives vitals de la Núria no són pas curtes, voldria entrar a la Universitat, tenir una feina i una relació de parella estable, casa amb jardí... Expectatives vitals “normals” diríem, per bé que vistes des dels darrers esglaons de l’escala social.   

La Núria, considerant-se una dona lluitadora; capaç de fer qualsevol cosa per ella i per les seves filles, es manté rígida i persistent: va pensar que la família li volia mal quan li aconsellaven ingressar en comunitat terapèutica i no va dubtar a marxar de casa. Avui, encara els considera a tots “uns fills de [...]” i evidentment – amb això és conseqüent - no ha fet ni un sol pas per conciliar-se. El seu gran èxit, d’això n’està orgullosa, és haver marxat de casa: “els hi vaig demostrar del què sóc capaç”.     

Assegura que no té por si ha d’anar a la presó – però demana que l’acompanyi fins a la porta de qualsevol entrevista laboral -.   
La Núria, com tothom, ha tingut les seves pròpies vivències, i n’ha construït una experiència vital. Comparteix, com tothom, els sentir dels sentiments, les emocions així com té, també, les seves pròpies creences. Percep i interpreta el món de la pitjor manera. També va pel món d’aquesta manera. Diu que no té temps per parar a pensar.  

La Núria vol viure bé, però de la mateixa manera que els seus problemes són per culpa de la resta, també creu, a vegades, que els èxits li acabaran tocant per atzar: “la [...] família que m’ha tocat” o “el [...] que em va seduir” són expressions recurrents de la Núria. 
 
M’aprecio molt a la Núria. M’ajuda entendre que naixem essent capaços de sentir i ser feliços. M’afirma, en el convenciment que el perdonar és un perdonar-se. Que l’estimar, és un estimar-se. Que el poder del decidir no es concreta en l’ara – que sí – sinó que el benestar perdura després. Que les bones decisions no sols tenen un afecte immediat per un mateix, sinó que també afecten al benestar de tots els entorns de relació, així com dels membres que en participen.