La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya. Totes les històries exposades en aquest article estan inspirades o descriuen fets reals.
A la Marta li falten tres mesos per fer els 18 anys. Porta des dels onze vivint al CRAE1 i sap que el seu pas pel sistema de protecció a la infància està a punt de finalitzar.Dijous passat, a l’institut, les companyes comentaven com celebrarien l’entrada a l’edat adulta. A una d’elles els pares li havien pagat el carnet de cotxe; a una altra li estaven preparant una gran festa on vindrien familiars i amics. Ella, en canvi, hauria de fer la maleta.
Veu com les companyes de classe senten la proximitat dels 18 entre l’alegria i la incertesa. Reptes i oportunitats es presenten davant d’elles. Però no per a la Marta. El binomi reptes i oportunitats es veu desdibuixat i apareixen al seu davant només reptes. Poques oportunitats.
Entre realities i llibres de Crepúsculo, s’havia vist obligada a créixer massa depressa. Ja feia temps que al centre els educadors la pressionaven. Has de madurar! Has de créixer! Has de ser responsable! li deien. Però un sovint madura quan pot i no quan les agulles del rellotge toquen final de trajecte, més encara en el cas d’infants i adolescents tutelats que han tingut vides trencades amb històries plenes de pèrdues.
La Marta però, encara es considera de les afortunades. D’altres, com el Quim, no estaven gens preparats. Us podeu estalviar la festa de comiat, va dir. Avui no tinc res a celebrar. Em pregunto quants dels joves de Catalunya, amb vides plenes, perfectes, de sèrie de televisió, estan preparats per a viure autònomament acabats de fer els divuit anys. Els nens de l’Artur Mas no tenen alternativa.
Qui ha estat la seva tutora en el centre en els darrers anys no pot deixar de pensar en tots els escenaris possibles. Pensa, des de ja fa dies, en aquelles últimes paraules que un adult ha de dir a una adolescent. Allò que tot noi o noia ha de poder sentir abans d’emprendre un viatge, sovint massa en solitari. Aquelles paraules que hauria d’atresorar i que podrien marcar la diferència entre una bona o una mala decisió. Perquè quan un viu sense res, no es pot permetre gaires males decisions.
Enmig dels temors i els projectes de futur pregunta pels seus diners, una cosa pràctica. Els estalvis que ha anat guardant durant el seu pas pel centre: 400€. Una vida reduïda a això: una maleta plena de records i 400€.
Abans tenia molt més. És òrfena i havia arribat a rebre més de 3.000€ l’any. Tot això li guardaven en un compte del banc per quan fos major d’edat. Segons els seus càlculs, en els darrers set anys, des que és al centre, hauria de tenir acumulats més de 21.000€. Aquest sí que era tot el seu patrimoni. El seu futur. Però ara aquests diners ja no els té, se’ls ha quedat la Generalitat.
El perquè encara no l’entén, però sap que algunes entitats ho van denunciar i el Síndic de Greuges va dir que és il·legal. Una amiga seva que està més assabentada diu que des del 2010, quan van canviar la llei, el Departament de Benestar i Família ja s’ha quedat entre 18 i 20 milions d’euros. Els diners de tots els nens tutelats.
I mentrestant, al seu davant, l’abisme.
No sap perquè, però a ella tot això li recorda una imatge que va veure fa un temps a classe. Mostrava una pintura de Goya. Saturn devorant al seu fill, creu recordar.
Un dia, buscant més informació per Internet, va descobrir que algunes entitats, educadors i EAIA havien iniciat una campanya de recollida de signatures a Change.org per donar a conèixer aquest fet, i per intentar que recuperessin el que és seu. Fins i tots ho van dur a la Comissió d’Infància del Parlament. Tots els partits van dir que era injust. Tots els partits van votar a favor de modificar la llei. Bé, tots excepte CiU i ERC, que ho van bloquejar.
L’Administració ofereix acompanyament educatiu i recursos a través de l’ASJTET2 durant un període de transició, fins els 21 anys. Tot subjecte a un pla de treball. Pisos, formació, una prestació... Sobre el paper és un bon plantejament, i els professionals de l’ASJTET saben molt bé el que es fan.
Però de vegades es perd de vista que no tots els nois són capaços de sostenir el que se’ls hi demana. Alguns triaran no seguir-lo, és clar. D’altres, senzillament no podran. La realitat moltes vegades supera la voluntat.
Mentre fa una llista mental de tot el que s’ha d’endur pensa en alguns nois que han marxat abans que ella. I sap que no a tots els va bé. Recorda el Guillem, un noi molt intel·ligent. Recorda les llargues converses mentre sopaven. Ell tampoc no tenia ningú fora del centre. S’havia passat tots aquells anys evitant veure la família que tant de mal li havia causat. Al final, en un moviment desesperat, s’havia vist obligat a tornar a casa. Aquella casa freda amb mirades buides. Una mare alcohòlica i retrets suspesos a l’aire.
La cosa no va funcionar, és clar, i va preferir marxar. Després va saber que tenia uns familiars a Alacant. Una nova fugida endavant. Aquella tampoc no va ser una bona opció. Suposo que els lligams de sang no són com a les pel·lícules, i que per molt familiar que un sigui, cadascú té la seva vida muntada. El van convidar el passar el cap de setmana, i després a marxar per on havia vingut.
Un dels educadors li va dir que es posés en contacte amb la gent de Punt de Referència, una associació que ofereix suport i acompanyament a joves extutelats, en forma de mentoria. Mai ho va fer. L’última vegada que la Marta el va veure esperava torn en una de les cues de Càrites. Encara no havia fet els dinou anys. Paralitzada, no va saber què fer. No li va dir res.
Quan va tornar al centre, només va poder tancar-se a la seva habitació i plorar en silenci mentre imaginava el futur que havia de venir. Un futur incert, sense xarxes de protecció ni segones oportunitats. El futur de la majoria de Els nens de l’Artur Mas.
-
1CRAE: Centre Residencial d’Acció Educativa. Són les institucions que atenen i eduquen als infants i adolescents tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya, sota la mesura d’acolliment simple en institució.
2ASJTET: Àrea de suport al jove tutelat i extutelat.
El método propagandístico es indignante.
Algunas familias sufrimos mucho el robo "legal" de nuestros niños.
Cuando existe un problema con los progenitores hay familiares incluso hermanos muy queridos de los que el menor es apartado de forma radical.
Cuando un niño se entrega a la familia extensa tarde o temprano también es apartado intencionadamente de la misma forma y para siempre con informes manipulados y tendenciosos.
El maltrato institucional y la indefensión judicial es una constante en la vida de todas estas personas y de sus niños.
Toda aquella familia en la que se fijan los EAIAs entran en el juego manipulador social y corrupto creado por instituciones, funcionarios y políticos con un ego tan desmesurado que no les deja ver la realidad ni crecer como seres humanos.
Por cierto un huérfano cobra hasta los 25 años.
Por cierto una educación dudosa la de los "profesionales" de estos centros, cuando una persona con 19 años ha de ir a comer a Caritas….
Es fácil educar a una joven hasta los 18 años en nada…lo que deja ver que ha estado en una guardería sin nadie que se preocupara por su futuro y lo peor es que seguramente está medicada.
Haberla dejado con su madre…(borracha según el escrito) pero … después de tantos años sigue en su casa…borracha pero en su casa…
Una familia que ni la conoce y seguramente con muchos problemas difíciles de resolver..no es excusa.
El centro no han educado con cariño, emocionalmente y con seguridad a la niña que arrebataron de su hogar depositándola en una especie de hogar y recordándole toda su vida que esa no es su familia ni ese su hogar.
Neurólogos, psicólogos, pedagogos, y cualquier profesional responsable con dos dedos de frente ve que separar a los niños de su entorno y de sus seres queridos es una animalada.
Pregúntense ustedes? Si el EAIA hubiera entrado en mi casa cuando era pequeña…me habría separado de mis padres?...pues tal vez si, casi con toda seguridad le digo que sí.
Han destruido la familia, la infancia, la juventud y tantas otras cosas como los valores que un hijo aprende conviviendo con toda su familia en absoluta normalidad….
Los todopoderosos educadores, asistentes sociales deciden como ha de ser la vida del ser humano.
No son los niños del Artur, son los niños robados a sus familias que han mantenido el sistema social, son los jóvenes de Cataluña que han de pagar la jubilación a sus educadores sociales, son los profesionales de Cataluña!!
És dramàtic i indignant a parts iguals.
Animo a tothom a fer-ne difusió, i a signar la campanya de Change.org per intentar revertir aquesta injusticia.
Carme
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari