Per què he de donar la cara?

Com a professional que es dedica a l’atenció de persones amb diagnòstic de salut mental m’agradaria aportar un punt de discrepància a l’actual campanya ‘dóna la cara per la salut mental’ organitzada pel col·lectiu Obertament i dirigida especialment als famosos. Però abans he de remarcar el respecte i l’admiració que em professen les persones que des de la plataforma Obertament estan treballant per millorar la situació del col·lectiu i sobretot als activistes no famosos d’aquest projecte que es dediquen a fer xerrades informatives amb la seva pròpia experiència com a millor exemple de superació possible.

En la pàgina web de Obertament podem trobar 5 justificacions per les quals creuen que és important que els famosos amb malaltia mental facin públic el seu problema. Però la base de l’argument d’aquesta campanya crec que trontolla i que hauria de reconduir-se. ‘Volem trencar amb aquest problema silenciat i els prejudicis que l’envolten i creiem que un líder d’opinió ens pot ajudar a combatre el desconeixement que existeix sobre la salut mental, fent d’altaveu de la nostra causa’. Comparteixo obviament el fet de poder utilitzar la imatge d’un famós per arribar a difondre un missatge de respecte i coneixement de les malalties mentals, i a més a més crec que és sumament necessari avui en dia. Però discrepo en l’estil de campanya publicitaria que personalment em connecta massa a la idea de ‘sortir de l’armari’ del col·letiu de gais i lesbianes.

El col·lectiu de persones homosexuals lluitava en el seu moment contra un tipus d’estigma diferent: ells, eren considerats persones malaltes, desviades o el que és pitjor, perverses, i el fet de fer públic la seva condició d’homosexuals era una manera d’oposar-se a aquest prejudici social extistent. Però en el cas de les persones amb algun diagnòstic de salut mental, el fet de fer públic la seva problemàtica, no els deslliura de l’etiqueta de malalts, ni socialment ni administra, sinó només de certs prejudícis que van lligats per desgràcia al concepte de malaltia mental: deliqüència, agresivitat, vagància… Quan parlem d’un problema real de salut - i jo crec que en aquest cas parlem d’un problema real de salut - , entrem en l’esfera de la intimitat de les persones i aquesta esfera s’hauria de respectar i protegir amb gran recel. Crec que a ningú li hauria d’importar els problemes que hom pugui tenir amb l’estat d’ànim, o amb la capacitat de percepció o amb les manies o creences irracionals. Són qüestions que s’haurien d’atendre en l’estricta intimitat i sota el respecte absolut a la privacitat de la persona. I aquest respecte i aquest dret a la intimitat no hauria de significar una estigmatització. L’estigmatització de les malalties mentals no es dirigeix a una persona en concret, es dirigeix a una serie d'afectacions que provoquen por i rebuig en la població. Obviament accepto que el poder comunicatiu d’un famós pot ajudar molt a normalitzar la situació però potser caldria que fos la mateixa crisi d’ansietat, o la depressió, o l’esquizofrènia qui donés la cara, i que tothom pogués conèixer realment què són i què provoquen aquestes malalties mentals independentment de com es diu i de què treballa aquell qui les pateix; així potser algún dia deixarem d’assenyalar-los amb el dit.