Seguim empobrint-nos, seguim distanciant-nos...

Les dades, de manera ben clara i malauradament inexorable, ens demostren que, en contra del que diu el grup Manel a la seva cançó, no ens en sortim.

Les perspectives de futur apunten a una modificació estructural de la societat en base a percentatges elevats de població en atur de llarga durada, de futurs adults poc o gens competitius al mercat laboral per una deficient formació, i a una redefinició dels models econòmics que s’apalanquen en la no distribució de la riquesa, augmentant no només la taxa de persones pobres, sinó també el risc de pobresa i la bretxa social de la desigualtat econòmica.

A tot això, un Estat del benestar que mai vam acabar d’implementar ni de dotar amb suficiència, s’està desballestant i debilitant en pilars bàsics com l’educació, la salut, el sistema de protecció social, les prestacions econòmiques, l’habitatge. No reaccionem ni activant una fiscalitat menys neoliberal, ni activant l’economia, ni foragitant l’austeritat que ens escanya.

Aquest clam té el seu sentit avui, 17 d’octubre, perquè és el Dia internacional per a l’eradicació de la pobresa, però cal cada dia per aportar plantejaments de canvi. Com el que s’està experimentant, per exemple, arran de la tensió generada al voltant del dret a l’habitatge: malgrat el desastre que estem patint a causa de la endèmica especulació immobiliària i la insuficient reacció davant el problema, la societat s’està activant.

Arreu sorgeixen iniciatives de confrontació del problema, amb persones que miren d’abordar-lo i d’oferir solucions concretes a altres persones que el pateixen. Des d’entitats socials que amplien la seva activitat per oferir disponibilitat d’habitatges, a moviments socials o associacions que han fet del reconeixement del dret a l’habitatge una bandera de lluita política.

Em crida especialment l’atenció com diverses xarxes de suport social nascudes en assemblees de barri s’activen des d’un posicionament polític per actuar i resoldre problemes concrets de veïns i veïnes, sigui derivant-les als serveis socials, sigui donant suport al lloguer, sigui estudiant una possible ocupació... Quelcom s’està movent. I on abans parlàvem del preu dels pisos, avui parlem del dret a l’habitatge.

I on ahir no ens posicionàvem com a societat, avui ens mobilitzem políticament, i caminem, no sé si cap a una nova política, però segur cap a una nova societat.

Potser la cançó de Manel, gairebé un himne, no s’equivoca tant i, d’una o altra manera, la societat “ens demostra que ens en sortim”. I que també tenim quelcom a dir sobre la redefinició de la societat i de la forma de fer política.

El neguit, no obstant, està en saber què es perdrà de bo del que tenim actualment i quantes persones es perdran irremissiblement per culpa d’una pobresa que ens podríem haver estalviat.