L’arma més poderosa per canviar el món

Nelson Mandela va dir que l’arma més poderosa que podem utilitzar per canviar el món és l’educació. En aquest sentit, s’han fet i es fan molts esforços a molts nivells per democratitzar l’accés a l’educació per a tots i al llarg de la vida.

Però encara queda molt camí per recórrer com ho demostren els Premis Nobel de la Pau 2014: Kailash Satyarthi i Malala Yousafzai. Avui hi ha 774 milions de persones adultes analfabetes al món (dels quals dues terceres parts són dones) i dels 650 milions de nens i nenes en edat escolar 250 milions (un 38%) no estan adquirint els coneixements bàsics. “Ser educat és ser lliure i responsable, és actuar en virtut de les pròpies reflexions i no al dictat de ningú”, diu en Federico Mayor Zaragoza.

A casa nostra l’esperança de vida és de 83 anys i l’escolarització obligatòria acaba als 16 anys. Segons l’estudi de la Fundació Bofill “L’estat de l’educació a Catalunya, anuari 2013”: “Malgrat la millora, Catalunya encara és el segon país de la UE, després d’Espanya, amb més abandonament educatiu prematur i amb menys alumnes que assoleixen ensenyaments secundaris”.

Aquests fet tenen un gran impacte en l’ocupació, hi ha una diferència de 18 punts percentuals entre gaudir d’educació primària i educació superior:


























Font: Universitat i treball a Catalunya 2014, Estudi de la inserció laboral de la població titulada de les universitats catalanes, Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya.

I amb tot això ens re-preguntem com voldríem que fos la millor educació personalitzada i de qualitat, com ens podria ajudar a adaptar-nos al llarg de la nostra vida als canvis laborals i socials en un entorn global, com pot contribuir a reforçar els nostres talents i competències, fins i tot com forma part de la construcció dels valors i les actituds.

Les noves eines tecnològiques ens obren noves oportunitats. El Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya promou la introducció de les tecnologies mòbils a l’aula a través de la iniciativa mSchools i Barcelona Activa va llançar el programa “Barcelona en moBiment” per adaptar els perfils professionals cap a un sector tant dinàmic com el dels mòbils.

L’any 2012 van aparèixer els MOOC (Massive Opening Online Courses) que havien de millorar i democratitzar més l’aprenentatge. Però segons un estudi de la Universitat de Pennsylvania més del 80% dels participants ja tenen una titulació universitària i menys d’un 10% acaba el programa del que s’ha matriculat.

I aquest passat juliol l’Agència de Postgrau de la Universitat de Barcelona va presentar el “Document Marc sobre la Formació Contínua”: “La Formació Contínua permet de manera ràpida, concreta i acadèmicament pertinent posar a l’abast de la població cursos de petit format orientats no només a la millora i complementació del lloc de treball, com històricament s’ha considerat, sinó també a l’enriquiment personal i l’apertura de nous horitzons per la qual cosa és, a més d’una oportunitat per a la universitat una acció lligada a la seva responsabilitat social.”

En un àmbit més específic, seguim explorant les necessitats de formació de l’administració pública, del tercer sector i/o de la responsabilitat social corporativa. Repensem com ens agradaria formar als líders de projectes amb un clar impacte social. Fins i tot Michael Porter, en el seu article de 2011 a la Harvard Business Review, sembla dibuixar un futur capitalisme on no podrà existir una empresa que no creï valor social compartit.

En resum en el món educatiu tot està fet, però també “que tot està per fer i tot és possible”.