Assetjament sexual a dones directives, una violència invisibilitzada

El passat mes de març coneixíem els resultats de l’estudi realitzat per l’Agència Europea sobre Drets Humans (FRA) sobre la violència contra les dones. Tots els resultats que presentaven eren i són dignes d’anàlisi però, en aquest cas, voldríem centrar-nos en una situació que, per invisibilitzada, ens passa per alt a la majoria: 7 de cada 10 dones directives del països de la Unió Europea han patit o pateixen assetjament sexual en l’entorn laboral.

Sens dubte no és la més greu de les dades al voltant de la violència de gènere, però sí que ens sembla una dada alarmant en relació a la manca d’igualtat estructural i a la violència de “baixa intensitat” contra les dones que ens seguim trobant als països anomenats desenvolupats. No hem d’oblidar mai que al substrat de les violències més greus sempre n’hi ha d’altres invisibiltzades que posen els fonaments de la normalització de la desigualtat sobre els que es construeix el sistema que coneixem i totes les seves manifestacions violentes.

Més enllà d’aquesta reflexió inicial, aquesta informació ens permet analitzar diverses qüestions i obrir interrogants per al debat al voltant la situació de les dones en l’àmbit professional i de l’assetjament sexual a la feina.

Queda desmuntada aquí la idea que les dones amb més formació, responsabilitat laboral i/o poder adquisitiu estan lliures de patir violència masclista. El sistema, desigual en sí mateix, té mecanismes de diverses naturaleses que permeten que les dones –independentment dels seus recursos personals i de la seva trajectòria— puguin patir violència perquè, justament, el que permet que la situació d’assetjament es produeixi és el fet de ser dona en si mateix i no les característiques de cada dona en concret. El fet de ser dones ens situa en una posició de vulnerabilitat per rebre violència de qualsevol tipus justament com a col·lectiu. És per això que sense un canvi profund sobre les conviccions, creences i privilegis desiguals serà difícil revertir aquesta situació. Les estratègies de “defensa pròpia” (com per exemple cursos de defensa personal) que a voltes es proposen (i que potser poden ser eficaces en alguna mesura) no canvien el fet que, a ulls del món, apareixem com a dones. Destacant aquesta part (ser dona) de la nostra identitat per sobre de qualsevol altra, per exemple per sobre de la nostra identitat professional.

Per altra banda, el sistema, en la seva forma camaleònica d’actuar i encarnat per tots i totes nosaltres, ha desmuntat històricament la vàlua de les dones que arribaven a posicions de direcció atribuint, sovint, als “favors sexuals” cap als directius homes la justificació dels ascensos professionals d’aquestes dones. Ara, aquesta nova dada ens confronta amb aquest prejudici i ens diu que les dones quan arriben a ser directives o en el camí de ser-ho es veuen sotmeses a patir situacions d’assetjament sexual. És exactament el contrari del que l’imaginari social patriarcal ha anat construint. Ens preguntem doncs: és possible que justament aquest mite contribueixi a construir una imatge d’accessibilitat sexual d’aquestes dones que les posi, així, en més risc per patir assetjament sexual? És a dir, més enllà de desmuntar els seus mèrits professionals per arribar a una posició professional dóna aquesta construcció patriarcal –la “dona trepa” que utilitza qualsevol estratègia per ascendir— la coartada perquè l’assetjament sigui tan freqüent? Així sembla apuntar-ho aquesta dada.

Pensem ara al voltant del conegut concepte del “sostre de vidre”. D’entrada ens podríem plantejar dues preguntes al voltant d’aquest tema en relació a l’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

Aquelles dones que prenguin consciència que el seu èxit professional les pot portar a patir assetjament sexual-violència pot anar acompanyat de posar el fre voluntàriament en el seu procés de desenvolupament professional. Segurament no són, en molts casos, ni decisions completament conscients ni malestars fàcils de concretar ni objectivar: són tipus de mirades, són converses concretes, són silencis escollits, etc. que van generant una incomoditat que porta també a petites decisions i renúncies. Una altra pregunta sorgeix llavors: podria ser aquest un mecanisme més del poder (des de la perspectiva foucaultiana) per controlar l’ascens massiu de les dones a llocs de responsabilitat?

Com a segona qüestió a tenir en compte. Malgrat els mèrits objectius de cada dona que aconsegueix arribar a una determinada posició directiva i, sovint, els grans esforços que suposa por tots els condicionants socials, la posició subjectiva en la que pot col·locar a la dona aquesta situació d’assetjament pot ser de doble victimització: la situació violenta viscuda en si mateixa (o intent) i el qüestionament personal i creació d’inseguretats sobre quines són les raons que l’han portat a arribar a una determinada posició professional. Com bé sabeu, les dones, en la socialització de gènere que rebem, tendim a construir la nostra autoestima, en gran mesura, a partir de l'opinió que des de fora es té de nosaltres. Afortunadament, després, i a partir de l’apoderament individual i col·lectiu podem revertir-ho.

En un món més igualitari, que és el que estem intentant construir, caldria que cada persona no fos etiquetada pel seu sexe, tampoc durant en el seu recorregut professional. Que ser home o ser dona (o qualsevol altra identificació que cadascú decideixi) no estigui present en el seu anàlisi professional: ni per rebre privilegis ni per rebre violència. Segurament, un dels elements importants perquè això passés seria que les dones deixessin de ser una anècdota (tal com segueixen mostrant les fotografies) en les posicions de direcció i/o de poder i passessin a ser el 50%. Potser així ja no caldria tornar a parlar d’assetjament sexual al món laboral; no per invisibilitzat sinó perquè no existiria.


Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article