La supressió de les barreres arquitectòniques a les comunitats de veïns. Orientació legislativa i jurisprudencial.

Cada cop són més les sentències que es produeixen en aquesta matèria i que, en cap cas, té una solució fàcil ni als jutjats de primera instància, ni a les instàncies superiors a les que toca resoldre els recursos que s’interposen.

Amb tot, en l’àmbit de les comunitats de veïns i la supressió de les barreres arquitectòniques es produeix un conflicte de diferents drets i realitats que van des de la voluntat de suprimir les barreres arquitectòniques; passant per la manera com fer-ho (amb solucions intermitges com cadires elevadores de menys cost o solucions definitives com a ascensors de cost més elevat); fins a l’afectació a drets individuals d’aquells que han de suportar l’adaptació que es produeix amb la supressió (ocupació d’espais privatius, drets de llum, drets de pas, etc.).

Una de les sentències més rellevants que s’ha dictat és la de 12 d’abril del 2012 de la Sala Primera del Tribunal Suprem. En aquesta sentència s’evidencia tant el dret a la supressió de les barreres arquitectòniques, com l’afectació i el règim que caldrà seguir quan aquesta supressió suposi l’afectació a usos privatius.

Sota l’empara del principi d’igualtat, la supressió de les barreres arquitectòniques està trobant, cada dia més, un camí més planer que ja va començar amb l’eliminació del requisit de la unanimitat que imposava la normativa en matèria de propietat horitzontal per adoptar aquest tipus d’acords a les comunitats de veïns. I, en aquest sentit, també, s’hi han sumat les últimes modificacions legislatives que han arribat a imposar a la comunitat l’obligatorietat de les obres que garanteixin l’accessibilitat en cas que les demani una persona (veïna, propietària o, fins i tot, només usuària de la finca) que tingui reconeguda una discapacitat o que sigui més gran de 70 anys. Així, les persones d’edat avançada i amb dificultats de mobilitat poden sol·licitar la instal·lació de l’ascensor per acord majoritari simple, sense necessitat d’acreditar una discapacitat.

Va ser la llei 51/2003, de 3 de desembre la que va establir com a obligació de la comunitat, la realització d’ obres necessàries d’accessibilitat en aquests casos i imposant, també, que el cost de les obres anés a càrrec de la comunitat de propietaris “sempre que el seu import total no excedeixi de tres mensualitats ordinàries de despeses comunes”. Unes previsions que, d’altra banda i per descomptat, deixen a càrrec de la comunitat l’import de les obres d’accessibilitat en els casos d’existència d’acord vàlid, encara que excedeixin de les tres mensualitats ordinàries de despeses comunes.

Per altra banda, la llei de Propietat Horitzontal, en el seu article 9.1. c, reconeix al propietari afectat el dret a ser indemnitzat pels danys i perjudicis causats per la implantació d’ aquest tipus de mesures. I amb aquest plantejament la Llei ha pres partit en aquesta controvèrsia: el propietari afectat se’l pot indemnitzar pels seus drets; i, en conseqüència, configurar aquests drets com a indemnitzables és sinònim de tancar qualsevol expectativa de considerar-los instrument de fre contra les mesures a favor de l’accessibilitat.

En definitiva, el bé de la Comunitat i l’aposta per l’accessibilitat està per sobre del bé d’un particular.

És en aquest àmbit de la resolució del conflicte en el que caldrà tenir en comte que no es produeixi una autèntica vulneració dels drets particulars. Poden (i han d’existir) indemnitzacions justes per l’espai ocupat, els drets de llum afectats o, així mateix, el respecte al dret a sol·licitar diversos projectes a diferents tècnics i a escollir no el més econòmic, sinó aquell que afecti menys als veïns perjudicats. Segons les darreres sentències en la matèria, si algun projecte no usa superfície privativa d’un propietari, la comunitat per obligació haurà d’ escollir algun d’aquests projectes, sigui quin sigui, el seu cost.

Però, amb tot, no hi ha cap mena de dubte que s’ha obert un nou camp de joc en el que es disposen de més eines per accedir a la plena accessibilitat de la comunitat de veïns. I, sens perjudici que hi haurà drets, interessos o multitud de casos pràctics amb dret a una indemnització justa, tindran dret a això: a ser indemnitzats; però no a aturar l’adaptació de la finca per garantir la supressió de les barreres arquitectòniques.