Nous temps, vells problemes...

El fort impacte de la crisi, que ens diuen comencem a superar, ha anat fent persistent una taxa de pobresa molt alta. Així com en els anys de més prosperitat es van incrementar les desigualtats entre la població més benestant i la que vivia en el llindar de la pobresa, en aquests últims anys, això s’ha consolidat i ha augmentat considerablement la població de l últim bloc.

El fet de tenir un lloc de treball no eximeix de la pobresa un col·lectiu de persones que, tot i treballar, tenen uns salaris tan baixos que no els permeten sortir d’aquesta situació de pobresa. Sembla que és un col·lectiu en creixement. Hi trobem persones amb professions qualificades i no qualificades, persones que s’han esforçat molt, han estudiat i han de treballar per sota de la seva capacitat i també persones hereves de la cultura del mínim esforç dels anys de benestar en què no feia falta estudiar per trobar feina i es podia accedir als béns de consum a base de crèdits.

També els estrangers que han perdut la feina, al no poder renovar l’autorització, han passat a una nova situació administrativa irregular i aquest és un peix que es mossega la cua.

Els infants en pateixen les conseqüencies, si els pares tenen feina es veuen obligats a complir horaris, torns poc conciliadors i, de vegades, els nens i les nenes han d’exercir responsabilitats adultes: cuinar, vigilar la casa, tenir cura dels petits, comprar.

Les famílies rellogades, que no tenen prou ingressos per pagar un lloguer a preu de mercat tenen moltes limitacions en relació a la intimitat, a la vida pròpia de família i els nens també pateixen aquesta situació.

Tampoc es veu gaire millora en grups de persones amb problemes de salut mental derivades de la precarietat i la pobresa: ansietat, angoixa i depressió. En els darrers anys han augmentat significativament: de vegades es tracta d’una situació crònica que acaba amb la persona al carrer i altres és al revés: el carrer perjudica la seva salut mental. Tenim bons centres, bons professionals, bones institucions sociosanitàries, però son suficients? Hi arriba tothom que ho necessita? Calen més coordinacions?

L’educació és un dels mitjans per anar corregint les desigualtats. Afortunadament tenim un sistema educatiu de qualitat i uns excel·lents professionals però cal treballar més per la igualtat d’oportunitats, que legalment ja existeixen, però a la pràctica no és així ja que els nens i les nenes parteixen de situacions molt desiguals. Hem de recuperar l’educació 0-3 anys ja que és important per reduir les diferències. El suport i formació a les mares dels col·lectius esmentats són fonamentals també perquè els seus fills puguin desenvolupar competències i capacitats per situar-los al màxim nivell d’igualtat amb altres menors al començament de l’etapa obligatòria.

Una altra reflexió requereix l'eradicació de la pobresa extrema. Potser és hora de destinar més punts del PIB a protecció social. No oblidem que des de Nacions Unides es van impulsar objectius en aquesta línia que s’havien d’assolir el 2015. De moment crec que anem força endarrerits en relació a altres països de la UE.

Cal continuar i iniciar noves i potents polítiques de protecció familiar que prevegin la conciliació per tal de poder educar bé els menors, en valors, sobretot en l’hàbit de l’esforç i del treball a fi i efecte que no es vagin heredant uns índex de pobresa infantil tan elevats i hagin de continuar al llarg de la seva vida depenent d’ajuts socials.

Calen polítiques d’ajuts socials que incloguin el suport a la persona, a la seva autonomia, a la seva responsabilitat per tal que les despeses socials no creïn dependència als usuaris o bé actuïn com un pedaç puntual.

Continuar i millorar el treball en xarxa entre administracions, amb les entitats privades per tal d’optimitzar uns recursos, que en l’època que vivim no son molt abundants.

No oblidem, també la importància de cercar solucions per l’ocupació dels joves ja que el jovent ha de ser prioritari.

I les persones grans, sobretot les que reben pensions no contributives i encara ajuden fills i nets que han tornat a la llar familiar. Moltes d’aquestes persones grans potser els caldria atenció en serveis destinats a aquest col.lectiu: centres de dia o residències i en canvi atenen nets i fills sense gaudir d’una merescuda jubilació. Potser ha arribat el moment d’anar situant a cada etapa de la vida les responsabilitats que pertoquen.