Jorge Larrosa – La experiencia y sus lenguajes
Què entenem quan parlem d'experiència? Quin lloc ocupa o quin lloc deixem que ocupi aquest “saber propi” del fer i del pensar-se a un mateix en la nostra societat i pràctica pedagògica? Recuperant paraules de Jorge Larrosa, i en els àmbits del saber científic, sembla que l'experiència és quelcom obscur, desendreçat, sense formes ni mecanismes d'objectivació i amb un llenguatge força espontani e imprevisible.
Fent al·lusió a les categoritzacions del saber, aquell relacionat amb l'experiència ocupa el lloc del no vàlid, del poc fiable, aquell que incomoda, entre d'altres coses, per les poques o nul·les possibilitats d'homogeneitar-lo.
D'aquesta manera, la nostra ciència moderna ha intentat durant anys tancar l'experiència en parets d'objectivitat, encorsetar-la sota paràmetres positivistes, de control i de fàbrica, amb la pretensió d'elaborar-la i així donar-li un caràcter universal.
Per tant, ens preguntem, és possible, o millor dit, té sentit abordar l'experiència sota categories objectivables i homogènies?
D'alguna manera tots aquests esforços científics que l'elaboren per intentar universalitzar-la acaben per inivisibilitar-la, per situar-la en un lloc confús, en terrenys inestables patint una metamorfosis del que és la seva essència. L'experiència doncs està en risc, en risc de ser neutralitzada i desactivada, en risc de ser conceptualitzada i convertir-se en un imperatiu, en risc que el seu caràcter subjectiu es converteixi en quelcom ambigu i relatiu i la deixi immobilitzada i en fora de joc.
Intentem recuperar doncs l'experiència en el terreny educatiu i com a eina pedagògica, amb precaució, recuperem el seu sentit i apostem pel seu llenguatge i la seva subjectivitat. Intentem doncs dotar-la de veu i com a eina en la nostra tasca educativa. Parlem del que l'experiència ens permet pensar, del que l'experiència ens permet dir i construir. Intentem propiciar escenaris pedagògics on l'experiència no sigui un miratge que en apropar-nos es comenci a diluir, ni quelcom temorós, il·legítim i sense valor.
Intentem pesar doncs en punts de vista educatius on a través de l'experiència i l'experimentació puguem arribar a d'altres esquemes i maneres de pensament. On el “jo” tingui espai de maniobra, on la subjectivitat i el mateix llenguatge puguin ser fonts de coneixement. Reivindiquem doncs l'experiència, dignifiquem-la, intentem apostar per la incertesa, la provisionalitat, el cos, la subjectivitat, la finitud i d'aquesta manera apostem per les reflexions dels subjectes sobre si mateixos, sobre el que som i el lloc que ocupem. La no imperativitat, el llenguatge propi i la reivindicació dels sabers profans, no com a estructura amb marges clars sinó com quelcom dinàmic i fluït.
El que sents i el que veus puc ser jo mateix o la construcció que tu fas dia rere dia sobre mi.
El que veus pot ser quelcom singular i diferent o la marca d'allò temorós i indesitjable.
El que veus puc ser jo com a subjecte amb drets i deures o un individu estacionat en categories
discriminatòries.El que veus pot ser desig, essència i il·lusió o ànimes robades per la normalitat.
El que veus en definitiva pot ser la possibilitat d'un món singular amb persones singulars o la
construcció d'una realitat castrant a causa dels normalismes i el desconeixement.
Ara, obre els ulls i mira'm, què és el que veus?
Anna Bermejo Navajas
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari