Assistència personal, comencen la casa per la teulada

Elecció, control. En dues paraules es pot resumir el que significa la vida independent. Però els membres del Govern i dels suposats representants del món associatiu de la discapacitat quasi baten rècords en descobrir que per aquest viatge no calen tantes alforges. Només han faltat tres setmanes perquè es complissin vuit anys des que la Lei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència s'aprovés i en tot aques temps no s'ha regulat la figura fonamental de l'assistència personal, es podria qualificar de nefasta l'actuació de l'entitat que diu representar-nos i del nostre Govern. Sense gaire por a equivocar-se, es pot afirmar que s'ha tardat tot aquest temps en inventar la roda. Però a aquests senyors se'ls ha oblidat que les rodes són rodones i no quadrades, i així els ha sortit l'invent.

En la base de tot es troba l'empoderament de les persones amb diversitat funcional, i és molt díficil realitzar una vertadera i lliure elecció si no existeix pagament directe a l'usuari i si aquest pagament no és el suficientment satisfactori. Si no és que es doni aquest pagament directe per part de l'administració pública es passa de la pretesa vida independent a una no desitjada (com a mínim per part meva) mort social.

La unànime reacció al llegir el simulacre de conveni al què ha arribat o arribarà el Govern a través de l'IMSERSO, depenent del Ministeri espanyol de Sanitat, …, PREDIF, ASPAYM i la Fundació ONCE, va ser exclamar que un curs d'assitència personal de 330 hores és del tot excessiu. No sap que seran 330 hores de curs quan tots, o els que tenim dos dits de front, sabem que els cursos de formació són un suculent negoci per qui els imparteix. A més a més, per experiència, afegeixo que qualsevol curs d'assitència personal que supere unes poques hores de duració és innecessari i de naturalesa incongruent. Així que ja des del principi, noti's la ironia al dir 'principi', els cursos naixen amb una ombra de sospita, inadequació, desenfocament i falta de necessitat.

Com altres individus pertanyents a associacions del sector no em sento representat, sinó més aviat decebut i fins i tot podria dir traït per CERMI i els seus col·laboradors. Em sorgeix algun interrogant com si en aquest moment la plataforma PREDIF i ASPAYM pretenen convertir-se en adalides de l'assistència personal, la qual cosa ja és sospitosa perquè aquestes federacions són per a persones amb diversitat funcional física, oblidant així les persones amb diversitat funcional intel·lectual i sensorial.

Un altre interrogant fonamental seria que si resulta vertaderament necessària una formació de més de 300 hores per a tasques com ara ensabonar una persona, ajudar-se a aixecar-se, netejar-li les parts més íntimes, acompanyar-le en el transport, passejar amb ell, acudir a una conferència amb el seu ocupador...

Qualsevol que utilitzi una mica el sentit comú s'adonarà a l'instant que “se hace camino al andar”, com deia el poeta, que l'assistència personal és el punt de partida cap a una vida independent plena i digna per les dues parts inseparables del binomi, i que almenys hi havia dos interlocutors vàlids absents en les negociacions: la Federación de Vida Independiente, que sempre ha apostat per l'assistència personal, i l'associació d'assistents personals, com treballadors directament implicats. Però quan es tracta de menystenir l'altre, el govern i les entitats oficials del sindicat vertical són els millors.