Els guetos de la diferència

Aquest serà el segon any que a la meva població, Vilafranca del Penedès, s’organitza una cursa per a persones amb discapacitat. S’anuncia com una cursa no competitiva per permetre les persones amb discapacitat psíquica gaudir l’emoció del running. La cursa, òbviament, té tota la bona intenció del món i busca que persones amb discapacitat puguin compartir amb els seus familiars, amics i persones voluntàries l’emoció i els valors de l’esport. Però considero que aquest tipus d’accions acaben també aconseguint una certa potenciació de la diferència i acaben estigmatitzant més que no pas integrant.

Passa el mateix, penso jo, amb tot el que pretén separar la diferència dels contextos normalitzats per dirigir-los a espais més protegits. Crear una empresa per discapacitats físics, oferir un curs de formació per discapacitats sensorials, construir un alberg per persones amb risc d’exclusió, proposar un taller de cuina per ninis o construir tot un barri d’habitatges de protecció oficial per a famílies desnonades poden ser altres formes d’afavorir, més que no pas intentar atenuar, la diferència. Massa accions, actes, celebracions, esdeveniments… se celebren cada dia des d’aquesta visió excluent de la diferència.

L’acció d’agrupar aquells que mostren algun tipus de problema d’adaptació i crear-los un espai a part és potser encara necessària avui en dia però no és ni de bon tros el preferible èticament. Perquè serparant la diferència amaguem el problema i això fa que la vida quotidiana d’aquells que per sort, no tenen cap tipus de problema diagnosticat transcorri des de la ignorància i el desconeixement de l’existència de persones que senzillament tenen problemes. Com que aquesta diferència, discapacitat o diversitat funcional incomoda i complica les coses, el més fàcil és apartar-la, crear espais especials que acaben sent endogàmics i poc oberts. Potser és més senzill crear un curs específic per persones amb discapacitat que no pas integrar-los en formacions reglades habituals, o crear centres especials de treball en comptes de invertir massa esforços en les empreses perquè incorporin en la seva plantilla persones amb dificultats, o aglutinar la població immigrant en guetos en comptes d’ajudar-los a integrar-se en una societat multicultural o enviar a barris marginals a les persones desnonades en comptes d’ajudar-los perquè no hagin de moure’s del seu barri de tota la vida. Massa vegades caiem en l’error d’apartar en comptes d’adaptar. Una persona amb discapacitat i/o en situació d’exclusió social vol ser com qualsevol dels seus conciutadans, desitja per sobre de tot formar part de la societat.

Segurament em direu que ja hi ha eines actualment que busquen la integració plena de la diferència: el treball amb suport i l’assessorament expert per a la integració de persones amb discapacitat a les empreses ordinàries, la inclusió a les escoles i el repartiment dels alumnes segons criteris a favor de la diversitat i en contra de la formació de guetos, la formació adaptada i becada, els programes de reinserció social comuniaria, etc.. però se’n poden crear més, només és una qüestió de voluntat i de valentia, només cal que la societat civil deixi d’amagar el problema sota l’alfombra i sigui prou valenta per compartir espais comuns amb persones diferents, diferentment capaços. I això no només passa per les qüestions més transcendents com l’habitatge o la feina, també per petites accions diàries com la l’actual campanya de la Federació Salut Mental Catalunya per exemple, que proposa a tothom qui vulgui córrer per la salut mental en la propera marató de Barcelona. És important integrar i ajudar a adaptar-se a totes aquelles persones amb alguna diversitat funcional en els mateixos espais comuns on ens movem tots: equips de futbol, grups de músic, partits polítics, colles castelleres… qualsevol d’aquests espais comuns han d’estar plens de persones amb dificultats i tots hem d’implicar-nos en la seva inclusió plena en la societat.