L’Educació Social i les finestres trencades

L’altre dia anava caminant mig despistat pels carrers del Poble Nou, quan de cop vaig veure una antiga fàbrica amb els vidres trencats. I vaig recordar un article que parlava de la teoria dels vidres trencats. I em vaig tornar a preguntar: «Què passa quan apareixen uns vidres trencats?»
 
Doncs, bé, un grup d’investigadors socials, van deixar dos cotxes abandonats al carrer. El primer, en una zona pobra i conflictiva de Nova York. El segon, en una zona rica i molt tranquil·la de Los Angeles.

El primer dels cotxes, al cap de poques hores li robaren la ràdio, les rodes, algunes peces del motor, els miralls, etc. Al cap de pocs dies, només en quedaven les cendres.

Mentrestant, el segon automòbil continuava al mateix lloc, intacte. Però l’experiment social no va finalitzar aquí, ja que els investigadors trencaren un vidre del cotxe. El resultat observat és que va començar un procés similar al de l’altre cotxe, el robatori i el vandalisme, fins que va acabar totalment destrossat. 

Quan parlem d’un vidre trencat, també ens referim a una pintada en una paret, a unes deixalles en un parc, etc. Tot plegat ens dóna un missatge d’abandó, desinterès, despreocupació; de no voler resoldre un problema. Així es genera la idea de falta d’autoritat, i és en aquest precís instant en què es tendeixen a trencar les normes elementals de la convivència, i es passa a un «tot està permès». Com més desperfectes pateix un cotxe o un edifici, augmenta la probabilitat de patir-ne encara més.

Si aquells vidres trencats de la fàbrica no es reparen, hi ha el perill que aviat es trenquin els de les altres finestres. D’una manera conscient o inconscient estem creant les condicions ideals perquè les persones abandonin de momentàniament la moralitat, aquella fina línia vermella que separa el bé i el mal es va difuminant, i deixem de percebre el que és correcte del que no ho és.

Alguns criminòlegs apunten que es comença cometent petites faltes, aparcant en un lloc prohibit, o colant-se al metro i es va més enllà, si aquestes faltes no s’aturen. Es pot passar a cometre més faltes, i així consecutivament fins a arribar a delictes cada vegada més greus. La manca de límits ens fa perdre les referències.

Malauradament, el que hem comentat fins aquí no és exclusiu de les perifèries abandonades de les grans ciutats, ja que aquests vidres trencats també els podem trobar en algunes facultats o instituts de secundària, en alguns centres mèdics, espais esportius, o en massa recursos destinats a la infància en risc o en protecció. A més a més, es justifica de pressa que una paret bruta no es pinti, que el mobiliari envellit no es renovi, que el florescent d’una biblioteca continuï fos o que la zona verda cada dia s’assembli més a un bosc i contingui una gran biodiversitat de deixalles. La justificació tendeix sempre a ser la mateixa: la manca de recursos (retallades), la postergació o la creença que els usuaris no ho cuiden prou.

Què passa quan apareixen uns vidres trencats?

El més curiós és que existeix una relació directa entre no cuidar el continent i el contingut. I, per tant, en el moment en què apareix la despreocupació per l’espai estem abandonat les persones que l’habiten.

Podem trobar massa recursos i equipaments socioeducatius amb els vidres trencats. No reparar-los acabarà costant molt més car en termes econòmics, social i educatius. Tan car que no ens ho podrem permetre.

I acabo aquesta reflexió amb dues preguntes. Primera: si un dia al vostre cotxe se li trenca un vidre, el deixaríeu aparcat al carrer o buscaríeu ràpidament un pàrquing? Segona: si fóssiu els directors d’un recurs social o educatiu i es «trenqués un vidre», pensaríeu que no passa res o el repararíeu immediatament?