L’Educació Social i les finestres trencades

L’altre dia anava caminant mig despistat pels carrers del Poble Nou, quan de cop vaig veure una antiga fàbrica amb els vidres trencats. I vaig recordar un article que parlava de la teoria dels vidres trencats. I em vaig tornar a preguntar: «Què passa quan apareixen uns vidres trencats?»
 
Doncs, bé, un grup d’investigadors socials, van deixar dos cotxes abandonats al carrer. El primer, en una zona pobra i conflictiva de Nova York. El segon, en una zona rica i molt tranquil·la de Los Angeles.

El primer dels cotxes, al cap de poques hores li robaren la ràdio, les rodes, algunes peces del motor, els miralls, etc. Al cap de pocs dies, només en quedaven les cendres.

Mentrestant, el segon automòbil continuava al mateix lloc, intacte. Però l’experiment social no va finalitzar aquí, ja que els investigadors trencaren un vidre del cotxe. El resultat observat és que va començar un procés similar al de l’altre cotxe, el robatori i el vandalisme, fins que va acabar totalment destrossat. 

Quan parlem d’un vidre trencat, també ens referim a una pintada en una paret, a unes deixalles en un parc, etc. Tot plegat ens dóna un missatge d’abandó, desinterès, despreocupació; de no voler resoldre un problema. Així es genera la idea de falta d’autoritat, i és en aquest precís instant en què es tendeixen a trencar les normes elementals de la convivència, i es passa a un «tot està permès». Com més desperfectes pateix un cotxe o un edifici, augmenta la probabilitat de patir-ne encara més.

Si aquells vidres trencats de la fàbrica no es reparen, hi ha el perill que aviat es trenquin els de les altres finestres. D’una manera conscient o inconscient estem creant les condicions ideals perquè les persones abandonin de momentàniament la moralitat, aquella fina línia vermella que separa el bé i el mal es va difuminant, i deixem de percebre el que és correcte del que no ho és.

Alguns criminòlegs apunten que es comença cometent petites faltes, aparcant en un lloc prohibit, o colant-se al metro i es va més enllà, si aquestes faltes no s’aturen. Es pot passar a cometre més faltes, i així consecutivament fins a arribar a delictes cada vegada més greus. La manca de límits ens fa perdre les referències.

Malauradament, el que hem comentat fins aquí no és exclusiu de les perifèries abandonades de les grans ciutats, ja que aquests vidres trencats també els podem trobar en algunes facultats o instituts de secundària, en alguns centres mèdics, espais esportius, o en massa recursos destinats a la infància en risc o en protecció. A més a més, es justifica de pressa que una paret bruta no es pinti, que el mobiliari envellit no es renovi, que el florescent d’una biblioteca continuï fos o que la zona verda cada dia s’assembli més a un bosc i contingui una gran biodiversitat de deixalles. La justificació tendeix sempre a ser la mateixa: la manca de recursos (retallades), la postergació o la creença que els usuaris no ho cuiden prou.

Què passa quan apareixen uns vidres trencats?

El més curiós és que existeix una relació directa entre no cuidar el continent i el contingut. I, per tant, en el moment en què apareix la despreocupació per l’espai estem abandonat les persones que l’habiten.

Podem trobar massa recursos i equipaments socioeducatius amb els vidres trencats. No reparar-los acabarà costant molt més car en termes econòmics, social i educatius. Tan car que no ens ho podrem permetre.

I acabo aquesta reflexió amb dues preguntes. Primera: si un dia al vostre cotxe se li trenca un vidre, el deixaríeu aparcat al carrer o buscaríeu ràpidament un pàrquing? Segona: si fóssiu els directors d’un recurs social o educatiu i es «trenqués un vidre», pensaríeu que no passa res o el repararíeu immediatament? 
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

roger lloaprt molisn de rei
5.
#4 Molt interessant la reflexió, si que es veritat que l’alcalde de Nova York Rudolph Giuliani a principis del 90 va agafar les mateixes idees per porta-la al seu terreny, crec que parlava de tolerància zero i “d’ordre i neteja”.... No m’agradaria estar a la pell d’un jove afroamericà tornant a casa a mitja nit.. A Darwin també el van mal interpretar algunes corrents.
La meva mirada no parteix de la Higene, ja ha fer prou mal al llarg dels segles De Mause (1982) o Bajo Álvarez (1998) o Planella (2009) o el mateix Foucault.
La meva mirada parteix més des del clima social l’ambient, com un vincle entre la persona i l’ambient.
L’hospital de Sant Pau va ser pensat en el seu temps, perquè les persones malaltes, tinguessin un millor benestar. Però no podem oblidar allò que es primordial: la medicina, els professionals, els remeis....

gràcies per la teva reflexió Joan

roger
  • 0
  • 0
Joan Gener Granollers
4.
Hola!

Em sembla interessant i provocador el text, només hi ha un aspecte que em fa dubtar, potser perquè no ho he entés prou bé. Dubto de si algunes de les respostes poden anar en la direcció d'oferir les coordenades educatives que entenc que vols ajudar a pensar.

La idea que la higiene ha d'estar per sobre d'altres aspectes com pot ser el malestar social, la realitat innegable de la pobresa i la falta de recursos, etc. ens serveix en el món educatiu ?

També hi ha criminolegs, i altres professionals que a partir d'aquesta idea de la higiene i dels vidres trencats, han bastit uan política criminal, de seguretat, de civisme, etc consistent en plantejar respostes de control social, political i repressiu. De fet, l'higienisme és tota una ideologia que abarca des de polítiques socials fins a penals.

Algunes d'aquestes idees han acabat per convertir l'espai públic en un escenari on la paranoia per la seguretat esdevé allò que amaga qualsevol intervenció des de les administracions. I aquest fet, priva a molts professionals i evidentment a les persones que hi són presents de desenvolupar les seves pràctiques quotidianes o intencionades.

Crec entendre el fons i el sentit de les preguntes i de la idea de la higiene, però precisament, potser és una arma de doble full.

Salut!
  • 0
  • 0
roger llopart Molins de rei
3.

#2 Moltes gràcies pel teu comentari, no és pot permetre

  • 0
  • 0
Educador
2.

Molt interessant l'article. La deixadesa en l'atenció a la infància i l'adolescència no es pot permetre

  • 1
  • 0
Elvira Matas
1.

Molt interessant aquesta metàfora "exploradora de límits".
Gràcies Roger.
Salutacions. :-)

  • 2
  • 0

Comenta aquest article