Fa tot just una setmana, participava en un debat generat dins l’assignatura “Atenció innovadora en situacions de cronicitat” a l’UVic amb alumnes de Treball Social, Infermeria i Nutrició i Dietètica.
L’experiència personal com a persona depenent amb una gran discapacitat (tetraplègia) i com a professional dins del món social des de fa una colla d’anys va donar peu a reflexionar sobre la figura del cuidador familiar i dels professionals que atenen persones amb dependències des de qualsevol vessant.
La necessitat d’una interrelació del sistema sociosanitari amb la persona i el seu entorn va evidenciar que la posició com a professionals no podia iniciar-se a partir d’un diagnòstic de malaltia o discapacitat, sinó que havien de tenir una visió molt més holística de la persona.
Quan ens referim a que la persona és la nostra prioritat, no sols ens hem de referir a la persona depenent o malalta, sinó que també ens hem de fixar en quins són els suports naturals que té aquesta persona, sobre els quals sustenta bona part de la seva atenció assistencial.
La figura dels professionals ha de dinamitzar el procés d’atenció, i ser adequada a les necessitats reals de la persona depenent i com no, també a aquests suports naturals existents.
Sovint, aquesta atenció està massa adreçada a actuar directament amb la persona i s’oblida que no podrem incidir en la millora de la seva qualitat de vida mentre no gaudim de la seva confiança.
És per això, que cal identificar els suports naturals que gaudeixen d’aquesta confiança i que esdevenen eixos vertebradors de l’atenció assistencial, i treballar amb coordinació amb ells per a poder cobrir aquestes necessitats i evitar un més que possible deteriorament físic i psicològic de la figura del cuidador. Cuidador, o més aviat cuidadora.
Cal fer èmfasi en aquest aspecte ja que segons dades, la figura del cuidador familiar, recau en les dones. Es calcula que el 85% de l’ajuda que rep una persona amb dependència es prestada per la família, en aquest cas, la dona, sovint la filla que conviu amb la persona depenent i que s’ha vist obligada a deixar de banda part de la seva vida social (oci, relacions socials, món laboral, etc.), per poder donar resposta a les necessitats de la persona depenent.
Actualment moltes d’elles estan en una situació de vulnerabilitat degut a que les seves necessitats passen en un segon terme, posant per davant les necessitats i responsabilitats envers la persona depenent, fet que hem de tenir molt present i estar-hi molt alerta ja que pot provocar que la cuidadora, esdevingui, a mig o llarg termini, una altra persona malalta.
Per tal d’evitar aquest desgast progressiu cal transformar el model adequant la formació dels diferents professionals implicats en aquesta atenció tenint en compte aquest nou paradigma, i treballant de forma més transversal i integrada a la realitzat de cada persona/entorn.
Dedicat a totes les persones cuidadores.
Cuidar és estimar Mònica. Segur que ho feu molt bé. Tan sols el fet d'haver escollit una feina d'atenció a les persones diu molt dels professionals. Una abraçada i moltes gràcies per tot el que feu!!! #2
Es verdad Jordi, los profesionales tenemos que cuidar más a las cuidadoras. Personalmente trabajo en una unidad hospitalaria donde se suelen operar muchas cuidadoras y al momento de organizar la hospitalización y el alta, nos encontramos con muy pocos recursos públicos y gratuitos para que tanto la cuidadora como la persona dependiente estén bien cuidados.
Recomano als cuidadors/res que es posin en contacte amb les associacions de familiars que hi ha al nostre país ja que ofereixen un suport i, algunes,.
una formació als cuidadors/es importantíssima per tal de dur a terme aquesta tasca d'una forma correcta, equilibrada que no afecti la salut mental i l'equilibri de qui la realitzi.
Recomano fer el: CURS MONOGRÀFIC SOBRE LA MALALTIA D'ALZEHIMER organitzat per AFA bAIX lLOBREGAT
www.afabaix,org
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari