En Marc des de fora. Segona Part.

En el relat anterior En Marc des de dins. Primera Part: ...Va anotar el telèfon en un paper arrugat, el va guardar a la butxaca dels seus pantalons estret i trencat. El perdrà vaig pensar, no trucarà...Aquell dia vaig tornar a somiar:

Estava tancada a la cinquena planta de l'hospital, era tot blanc i gris, monòton, diàfan, veig algunes portes però estan tancades. Poca cosa més. Al fons, una sala amb tele. Tot el dia deambulant de la sala de la TV, a l'habitació, de l'habitació al menjador, del menjador una altra vegada a la sala de la TV. Res més. Res més. Res més. Passen les hores, minuts, segons. Avorriment, tedi i desídia. Sense visites, amb els cigarrets comptats, sense sortir a l'exterior, dia rere dia, dia rere dia, durant 3 mesos. I això en nom de la salut! Sento el meu nom: Asun! Asun!, em sacsegen, em tornen a sacsejar, per fi desperto, era un malson. No estic ingressada (penso), simplement treballo allà. Quin ensurt!

… Perquè en Marc saltava al buit. Des de l'hospital no fèiem de pont amb l'exterior, de manera que marxaven sense un lligam real amb el món exterior. Tot semblava indicar, doncs, una manca de vincles. Ell va dir que sí, que trucaria, que ho faria, encara que jo tampoc el vaig veure molt convençut. Tanta intervenció professional al llarg de la seva vida li despertarà recels vaig pensar. Però també pensava que la nostra relació era una altra història. Hi havia confiança per part seva. Va marxar, vaig esperar, vaig preguntar al club social si havia trucat. No ho va fer. Van passar els dies i va seguir sense fer-ho. És una pena, vaig pensar. Li hauria agradat, hagués encaixat.

Al cap d'uns mesos, força mesos, me'l vaig trobar. Estava a plaça Catalunya, amb la moguda 15M, dormint allà. Feia olor a alcohol. Anava certament força borratxo. El vaig abraçar, em va abraçar. Em va explicar una mica com es trobava. Tots dos ens vam alegrar molt de veure'ns. Van passar els dies a la plaça. Ell hi era i jo també. En aquest moment era un lloc important per als dos, abarrotat d'humanitat i de vincles. Amb els dies, va conèixer a una companya del club social, es van passar els telèfons. Per fi hi va anar, ho va veure, li va agradar, va tornar i va repetir encantat. En què exactament es va vincular més? Què és el que el va fascinar? L'art, el taller de titelles i les persones que hi havia i hi ha. Artistes que viuen del seu art d'aquí cap allà. Justament aquest era el seu desig. L'art travessa el club social, travessa també el taller de titelles amb qui col·labora el club. En Marc semblava haver tornat a trobar un lloc.

Ara ja tenia dos llocs on anar, més gent a qui trucar. Tot va passar fora, de casualitat, en una okupació pública. Allí estava ell, allí estava jo. Va succeir, doncs, una experiència d'aquestes de la qual ens parlava Jorge Larrosa. Un esdeveniment humà. Alguna cosa <ens va passar>, <li va passar>, a la plaça, en llibertat, la qual cosa contestava encara més, si és possible, el seu tancament anterior. Amb això podem preguntar-nos, de nou, pel sentit de l'encàrrec del recurs tancat, per la seva possibilitat, impossibilitat, coherència o incoherència. Però la pregunta aquí s'obre més aviat en què pensava en Marc d'aquest encàrrec? Què pensava del tancament com a tractament? De fet deia i repetia que no l'ajudava, que quan li tornéssim la llibertat estaria millor. Patia quan parlava de la seva família però ningú se l’escoltava, perquè en els ingressos només s'escolta l'efecte de la pastilla. A la plaça sí, perquè entre d’altres coses allò va ser un esclat de ràbia i dolor col·lectius. Tothom escoltava el patiment aliè. A vegades pensava que els tancaments ensordien els professionals i produïen un efecte insensibilitzador. La certesa d'un saber, que no sap escoltar, s'imposava i manava. I amb tot això, una educadora, per allà, intentant encaixar el supòsit mandat de la professió, l'ètica professional, el saber fer, amb el segrest legal de l’ingrés psiquiàtric. Amb els desitjos i anhels d'un jove que no sabia, no volia saber-se com un boig. Amb una educadora que no el pensava així, que no volia, no sabia tornar aquest mirall.

Els somnis indiquen coses. I el narrat aquí també té una segona part igual que la nostra història. En un moment determinat del tancament amb la desídia i avorriment a flor de pell, apareix l'educadora amb una proposta de taller, ben intencionat i misericordiós perquè matava el temps insofrible de la resta del dia. Hi ha una angoixa social en relació a la diferència que la lògica psiquiàtrica aconsegueix clausurar, almenys per un temps. És la incomoditat que suscita la diferència la que explica l'afany per l'etiqueta i el control? Un encàrrec més o menys ocult de control social, de correcció del caràcter, justificat en nom de la ciència, que diu guarir malalties que no existeixen, malalties inventades. Preguntem-nos en quin moment de la història es van lligar fortament tancament i tractament. Per a una resposta només cal rellegir Foucault.

Li van donar l'alta, es va emportar el telèfon del club social apuntat en el seu paper arrugat. A dia d'avui segueix venint, vinculat amb el grup i amb l'art, sostingut en les seves eleccions. El tancament no va tenir res a veure amb això. L’atzar i una experiència col·lectiva i política probablement sí.  Per tant, si bé els ingressos són l’única solució que trobem davant moltes situacions difícils, ens cal tenir clar que no són suficient, són necessaris altres espais, altres eines i territoris socials que permetin enganxar-se a les xarxes socials i culturals i ho facin sostenint les petites o grans crisis existencials que, de ben segur, en algun moment tots viurem. Fi.

Recupereu la primera part de l'article: En Marc des de dins. Primera Part.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article