Un lloc on tornar

Al documental "La sal de la terra" el seu director, Wim Wenders, ens mostra l'obra fotogràfica del famós Sebastião Salgado. La pel·lícula, premiada al festival de Cannes i candidata als premis de l'Acadèmia Americana (Oscar), es divideix en dues parts: a la primera es mostren imatges devastadores de llocs com Rwanda, la franja de Gaza o l'antiga Iugoslàvia, en els quals regnaven el caos i la maldat de la humanitat. La segona part explica com, després de les seves vivències en aquestes situacions, el fotògraf va decidir emprendre el seu últim projecte denominat Gènesi, en què es retraten llocs encara no malejats per l'ésser humà.

Hi ha persones com aquest fotògraf que poden canviar de lloc de residència o assumpte a discreció. Tenen la possibilitat d'enviar de vacances, acomiadar procedentment o improcedent allò que els fa pena o afligeix. Tenen mèrit, però també sort. Es podria dir que tenen "un lloc al qual tornar". Altres persones, com les que habitaven a l'antiga Iugoslàvia o Rwanda, per exemple, o les persones que som discriminades pel nostre funcionament o per la nostra aparença física, no disposem de la possibilitat d'enviar de vacances o apartar del nostre costat situacions segregadors, de perill o violència.

Per poder quedar-se o anar-se'n ha d'existir una veritable llibertat per triar entre diferents opcions. És a dir, sense aquestes opcions no existiria una autèntica llibertat d'elecció. De la mateixa manera, per poder evitar situacions discriminatòries es necessita l'oportunitat de viure en un lloc en què es doni la possibilitat contrària, és a dir, que la societat o l'entorn en què un es mou no sigui discriminatoris. Aquest ventall d'escenaris expandeix o limita la llibertat d'elecció d'un individu (o d'un col·lectiu si així ho preferim).

És indispensable, per tant, formular-se la pregunta de si tenim un ventall d'opcions veritables entre les quals escollir. D'aquesta manera cal observar la varietat i accessibilitat al transport, a l'habitatge, als hospitals, a les escoles, llocs de treball, serveis socials, etc.

Em fa l'efecte -i és una trista realitat- ho reconec, que aquest ventall d'opcions, a dia d'avui i probablement durant molt temps, està trencat. Està trencat per moltes normes que ens diuen que vivim com els reis del mambo. Està trencat i aquesta situació cada dia fa mal i perjudica més i més gent. I el pitjor de tot: està trencat i no passa res, la gent porta l'aigua al seu molí, per no dir que cada gos es llepa la seva pròpia polla.

I tota aquesta tristesa ve al cas perquè hi ha quatre bojos que porten anys dient que hi ha solucions tan econòmicament solvents com dignes des del punt de vista dels drets humans. I el pitjor de tot és que la classe política ho sap i mira cap a un altre costat, es fa la despistada, sembla que és sorda. Però, al contrari que Salgado, nosaltres no tenim un lloc en el qual refugiar-nos, perquè jo no veuré des d'una tranquil·la poltrona el final de la desigualtat d'oportunitats entre ciutadans i (no)ciudadants.

Afirmar ara que l'assistència personal és la solució a tots els nostres problemes quan encara estem en l'etapa de batallar per un simple esglaó és anticipar-se inadequadament al curs d'una història interminable.