Recorregut judicial contra la renúncia als interessos imposada als proveïdors de l’Administració

Un dels requisits que imposava el pla de pagaments que va definir el Govern de l’Estat (Reial Decret Llei 4/12, de 24 de febrer) era la renúncia per part dels proveïdors de l’Administració als interessos per mora. D’aquesta manera, els proveïdors s’acollien als pagaments de l’Estat pels deutes acumulats i pendents que tenien, però pagant un important peatge amb la renúncia dels interessos.

Una primera sentència del Jutjat Contenciós-Administratiu Número 6 de València (la de 24 de novembre del 2014) ha declarat l’exclusió dels interessos de mora com “una pràctica nul·la”, donant la raó al Col·legi de Farmacèutics de València (que va plantejar l’assumpte) i a través de l’empara legal en Directiva 2011/7/UE que diu, expressament, que les Administracions Públiques no poden forçar a renunciar als interessos per mora quan arribin a un acord amb els seus proveïdors.

La incongruència legislativa ja ha donat lloc a una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Luxemburg plantejada per un Jutjat Contenciós-Administratiu de Múrcia i en el sentit d’aclarir si el Reial Decret Llei és contrari a la normativa comunitària.

La lluita contra la morositat ha estat un dels punts forts de les últims reformes i creacions legislatives. S’han fixat períodes de pagament, la possibilitat d’incrementar l’interès legal o, també, la possibilitat d’incloure en el deute principal les despeses que s’hagin tingut a l’hora de fer la reclamació. Però, tot això, malauradament i fins ara, amb plena operativitat només entre els privats, però, en bona mesura, fent-ne cas omís la pròpia Administració o imposant condicions que, d’acord amb la normativa europea, esdevenen no només abusives, sinó totalment il·legals.

Confirmada la sentència de València (que, de fet, ja és ferma) i pendents de la resposta a la qüestió prejudicial plantejada, s’obre un camí de reclamació contra l’Administració Pública per uns imports astronòmics d’acord amb el que sabem que s’ha pagat en aquestes condicions. Uns imports astronòmics, però, que per molt elevats que siguin, no poden obviar un element crucial del nostre Estat de Dret: la llei és la Llei; i ho és tant pels ciutadans, les entitats i les empreses, com, especialment i sense excepció, per la pròpia Administració.