Escriptors sords


El centre cívic Can Deu de Barcelona va acollir el 25 d’abril la primera Jornada d’Escriptors Sords. Organitzat per l’entitat DifuSord, l’acte va comptar amb l’assistència destacada dels autors Félix-Jesús Pinedo Peydró, històric líder de la comunitat sorda a l’estat; Pepita Cedillo, mestra de l’escola Tres Pins amb una reconeguda trajectòria bibliogràfica, i Imma Codorniu, qui l’any 2014 va publicar amb èxit el llibre La nena que no deia hola, que també signen Judit Farrerons i Ramon Ferrerons. Sens dubte, la trobada va ser tot un encert. Una bona manera de visibilitzar que, per Sant Jordi i més enllà dels grans circuits comercials, encara es poden impulsar actes culturals originals i compromesos.

¿Com és que existeix una literatura sorda? Aquesta pregunta només la poden respondre els escriptors sords. Des del meu modest entendre, però, i després de submergir-me amb interès i curiositat en la lectura d’aquestes i altres obres interessants, destaco almenys tres factors que justifiquen aquesta classificació. En primer lloc, per la defensa de la llengua de signes. En segon lloc, per la necessitat d’explicar com és el món sense so ni soroll. I, finalment, per fer entendre a la societat en general, l’evidència que les persones sordes, quan s’emancipen i reben els recursos necessaris per trencar les barreres a la comunicació, són tan competents com les altres. Els sords són capaços i tenen talent per fer-ho tot; llevat de sentir-hi auditivament, és clar.

Un bon talent per descriure emocions que demostra Imma Codorniu amb el seu treball autobiogràfic en què recorda la seva dura infantesa en un internat a Barcelona on s’enyorava molt perquè prohibien o restringien les visites als seus pares: “... em vaig formar gràcies als companys sords. D’ells rebria una llengua i per mitjà d’ella aprendria a pensar, a imaginar, a recordar, a reflexionar, a comunicar-me. També a plantejar-me reptes i a superar-ne molts. Em costa d’imaginar què hauria passat si no l’hagués après. Com hagués estat d’alt el mur que ja em separava de la gent? Podria haver arribat mai a escalar-lo i passar a l’altra banda, just allí on viu l’espècie humana? Estaria intacte el meu senderi després d’anys i panys d’incomunicació, sense paraules ni signes, en un aïllament mental gairebé absolut? Estic convençuda no sols del fet que patiria un cert retard mental , sinó que no hagués estat una persona sense la llengua de signes.”

En un altre fragment, la mateixa autora il·lustra com s’imaginava la vida sonora des del silenci. Ens recorda les preguntes que ella feia de nena a la seva mare. Són preguntes innocents però comprensibles, molt descriptives de la situació:

—“Sents les fulles dels arbres quan cauen? (...)”
—“Òndia, quina passada! Sembla impossible. Hi sents molt! I... el gos quan respira amb la boca oberta? (...)”
—“I les formigues que van tot el dia amunt i avall, les sents?”


Per acabar la meva tria d’aquest tastet del seu llibre entranyable, reprodueixo un altre paràgraf que reflecteix, per molt que pugui sorprendre a alguns oients, com les persones sordes també perceben les vibracions sonores de la música: “A l’estiu” —escriu Imma Codorniu en referència a la seva adolescència—, “anava als balls dels pobles i els amics oïdors, fos l’un o l’altre, tenien la delicadesa de treure’m a ballar sense que hagués d’esperar gaire a la incòmoda cadira de tisora fent com qui mira de lluny: sabien que a la pista jo em sentia integrada o, per dir-ho amb més precisió, camuflada. Ningú que no em conegués s’hauria pogut imaginar que fos sorda en veure’m ballar, perquè em movia amb ritme i gràcia.”

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article