La salut mental dels nostres adolescents és responsabilitat de tots

... començant per ells mateixos. És a dir, cadascú, la part que li toqui. Amb una bona assumpció de responsabilitat i bona feina per part de tots els agents implicats crec que no patiríem tant.

Adolescència, paraula temuda per pares i educadors? Etapa de la vida de grans canvis. Sense aquests canvis els nois i les noies no arribarien mai a ser adults, per tant, etapa necessària, interessant i plena d'incerteses pels que la viuen i pels que els envolten.

Els canvis son molts: hormonals, canvis morfològics visibles, canvis psicològics: desenvolupament funcions intel·lectuals (pensament abstracte), integració d’una nova imatge corporal, recerca d’una identitat, formació de l’autoconcepte, descobriment d’una nova consciencia de si mateix, replantejament dels valors i creences fins aleshores adquirits etc.

A nivell social adquireix molta importància el grup d’iguals, els quals són com un mirall i un ajut per totes les seves preocupacions i, l’adolescent,  es reconeix en el grup com a membre que pertany a una col·lectivitat. El grup li proporciona referents i d´ell en rep models de conducta i d’actuació amb tots els aspectes positius i negatius que això comporta, en funció del grup al que pertany.

Els canvis provoquen un cert desequilibri i alguns problemes: poden canviar el ritme de treball que havien adquirit de petits, els hàbits: desorganització, pèrdua d´hàbits alimentaris o bé canvis en l’estat d´ànim, com per exemple passar de l’alegria a la tristesa en un tres i no res. Com que és una etapa d’experimentació i descobriment comporta que juguin amb el risc, riscos que s’han de córrer si volem que aprenguin i avancin, però els hem d’ensenyar a gestionar-los i a dotar-los d’una formació per tal de que ho puguin fer adequadament. Adquiriran el bagatge mitjançant la informació, l’educació i la reflexió sobre les experiències que han viscut sense oblidar l’exemple que reben de pares, germans grans, educadors i altres companys i adults del seu entorn.

Tot això anant bé. Però què passa quan la situació es desborda perquè presenten un patró persistent d’inestabilitat en les relacions interpersonal, un escàs control dels impulsos, malestar significatiu o inclús tendència a comportaments autodestructius? En aquests cas, possiblement el nostre adolescent apunta cap a una alteració (greu?) de la conducta.

Possiblement manifesta una baixa resistència a la frustració (cal haver-ho treballat des de ben petit); molta ansietat, la qual cosa li genera un malestar profund i constant i és, en bona part, responsable de la inadaptació personal, escolar i/o social, pensaments distorsionats (tot o res) i, a vegades, baixa autoestima i duresa emocional.

El nostre adolescent pateix un malestar que no pot expressar en figura de pensament i no troba la manera de demanar ajut amb paraules: ho fa amb els actes. Aquest pot ser el seu llenguatge i l’hem de saber interpretar.

Generalment, al darrere de tot això hi ha una gran angoixa i, com que no sap el que li passa, actua. Com? Moltes vegades en forma de conducta violenta per treure’s de sobre el malestar dens i difós que l’afecta. Moltes vegades actua també de forma desafiant cap ell mateix i cap els altres. També acostuma a culpar els altres del seu malestar: "son els altres els que m’angoixen amb les seves normes, lleis, obligacions, demandes..." Davant de l’ajut poden mostrar conductes de fuga: no volen saber res ni tractar el propi malestar i el desafiament els porta a oposar-se a participar en tot el que se’ls  proposa...

Quan s'arriba aquest punt en un grau força significatiu és necessari comptar amb l’ajut d'un professional que haurà de treballar en equip amb el subjecte, pares, tutors de l'àmbit educatiu, treballadors socials, si es dóna el cas etc.

Caldrà obtenir, de l'adolescent en qüestió, el seu consentiment a participar a les activitats i a renunciar poc a poc a la seva manera de treure’s el malestar de sobre mitjançant les conductes “actuadores” i també el consentiment de pares i educadors a no exercir sobre ell/a (ho viuen de forma intrusiva) vigilància, imposició, domini, control.... En fi, és un joc d’equilibri, ja que els pares i educadors han de seguir realitzant la seva funció educativa. En definitiva cal tractar el noi/a com a subjecte i així s’ha de sentir i, poc a poc, s’ha d’anar responsabilitzant dels seus actes.

Hi ha professionals que basen el seu treball en dos punts: l’acompanyament, en el sentit d'estar al seu costat (amb el seu permís) no en el sentit físic, que també, quan cal, sinó que se senti recolzat, que percebi que no està sol passi el que passi, que ell, com a persona, és volgut i estimat (sobretot per part dels seus pares), independentment dels actes (que poden ser menyspreables). És difícil però no impossible.

L’altre punt fonamental és la conversa. Aquest punt no és fàcil, generalment no l’accepten i, a canvi, ofereixen la seva desconfiança i un clar rebuig a l’acció de conversar. Pressuposen, en els seus interlocutors, idees i prejudicis que precedeixen a qualsevol diàleg que es pugui mantenir amb ells. Aquesta conversa s’ha de realitzar a diverses bandes: amb el subjecte i també amb els professionals per tal de poder elaborar la problemàtica i construir el cas. Això implica dedicació i temps i també evitar la precipitació en les decisions. La conversa amb la família és fonamental per tal d’ajudar al pare i a la mare a trobar el seu lloc, la posició des de la qual es podran fer càrrec de tot allò que pensen i diuen en un entorn de confiança que els permeti també donar el seu consentiment.

Algunes reflexions que ens poden ajudar a acompanyar millor els adolescents en aquesta etapa:

- L’adolescent s’ha de tractar  com a subjecte, en el supòsit que ha estat educat en l’assumpció de la responsabilitat dels seus actes, ja des de petit, i també acostumat a posar paraules als seus sentiments i emocions, a dialogar. Fer present els drets i deures que tenen.

- Saber diferenciar (pares i tutors) els conflictes quotidians deguts als canvis evolutius: desmotivació, oposició, manca d’esforç... dels grans conflictes que ens indiquen la presencia del malestar significatiu que ja hem explicat.

-Els pares han d’estar molt atents al seu rol: ni autoritarisme ni situació d’horitzontalitat. Trobar l’equilibri que més s´adapti al seu estil educatiu, creences i a les característiques del fill/a.

-Mai s'ha de mirar cap un altre costat davant les situacions conflictives. No magnificar petits conflictes ni ignorar o banalitzar conflictes profunds, indicadors de trastorns, malalties, etc.

-Referent als centres educatius i pel que fa referència a les tutories, cal que l’administració (Conselleria) planifiqui temps de dedicació, un nombre raonable d’alumnat a tutoritzar ja que, per fer de tutor/a, avui dia, cal formació, posada al dia, treball en equip i estones per poder escoltar de forma activa. Cal augmentar les hores assignades oficialment a aquesta tasca. Cal desterrar actituds (poques però existents) de “blindar-se” davant del problema (“jo no soc el pare o la mare”), actuar d’acord a formes clàssiques (“jo ja he avisat moltes vegades...”) i acceptar un treball en equip, treball en xarxa i aportar temps per a la construcció de casos.

-Els pares han d’incorporar al seu rol una vinculació (hauria de ser obligatòria) al procés formatiu/instructiu dels seus fills/lles.

-Des de Salut cal potenciar tots els serveis que atenen adolescents des dels CSMIJ fins a les Unitats Médico Educatives que existeixen en algunes zones (poques), fonamentals quan la problemàtica depassa l’àmbit d’actuació familiar i escolar.

Podríem continuar reflexionant sobre aquesta etapa de la vida, tan apassionant però l’espi és limitat. Acabem amb la reflexió:

NINGÚ ÉS CULPABLE
                                    .......PERÒ CADASCÚ ÉS RESPONSABLE.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Mercè Corbella Serra
1.

Es un dels articles més complets i actuals que he llegit, amb recomanacions útils d'actuació tant pels pares com pels professionals.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article