Les lectures d'un adolescent sovint no s'ajusten del tot a la realitat que podríem interpretar els adults. Així, quan afirma que li tenen mania potser caldrà, a banda de sentir-lo, escoltar-lo. Fer un esforç en entendre el seu llenguatge, apropar-nos a la seva interpretació de la realitat.
Potser en aquest "no m’entenen", o fins i tot en el "que es fotin, tot m’és igual!" està volent dir que no se sent comprès, escoltat o acompanyat. Que està perdut, desanimat o confós i que sent que l’adult que té amb ell no és capaç de connectar-lo amb quelcom de social, en un llenguatge comú. Que sent que l’adult que està amb ell, està al seu davant i no al seu costat.
No hi ha una única adolescència, sinó maneres singulars de viure-la. Els qui treballen a les aules han de recordar que educar va més enllà de transmetre un saber. És necessari també entendre l’altre. Comprendre que potser en aquests moments els seus interessos no passen per les matemàtiques o per la física. Que té il·lusions, inquietuds, però també preocupacions.
Acceptar com a normal que no tots els estudiants estan en un bon moment per apropar-se al saber, per concentrar-se, per pensar en equacions, literatura o història; perquè la seva pròpia història, la present, l’actual, els atrapa moltes vegades sense que ells l’hagin triada.
Així, potser caldrà estar atents a les noves i emergents formes de malestar. Tenir una mirada oberta a perquè no estudia, a què li passa pel cap. Transmetre-li que sí que ens importa que l’hagi deixat la novia, que se senti lletja, que a casa les coses no li vagin bé, o que no sàpiga què fer amb la seva vida. Ser receptius perquè ens expliqui que el pare fa 4 anys que és a l’atur, que s’ha de comprar la roba al Carrefour o que tothom té l’Smartphone de moda excepte ell.
Hom podria pensar que aquestes situacions són exclusives de les zones empobrides, situant la qüestió en paràmetres econòmics. No és cert. Caldrà allunyar-se de visions reduccionistes d’adolescències problemàtiques. Pensar que als barris rics els adolescents no pateixen ni van perduts, és pensar en la felicitat en termes purament econòmics.
A les aules aquesta qüestió pren formes cada cop més preocupants. Malestars dels quals deriven situacions de fracàs escolar, d’absentisme o de conductes disruptives.
Alteracions de la conducta, en diuen. Un calaix de sastre que ho aguantat tot. Una sort d’etiqueta que permet incloure a tots aquells que s’allunyen del que s’ha de fer. Estudiar, ser bons nois, portar-se bé.
Caldria preguntar-se si es tracta d’alteracions de conducta o de conductes alterades. O més encara. Caldria pensar si en realitat es tracta de nois que ens alteren la conducta; que ens confronten amb el nostre no saber. Que assenyalen una mancança en la nostra pràctica educativa.
En educació es parla molt de responsabilitat. De nois que no es fan càrrec del que s’haurien de fer càrrec. Però massa freqüentment ens oblidem de la responsabilitat dels adults. "Nosaltres ho fem bé, són ells que no volen", s’afirma sovint. Cal passar del "no vol fer res" al "no sé com motivar-lo"; i del "és un noi impossible" al "no sé com apropar-me".
Sovint se situa la qüestió en la falta de recursos. I és cert, això no ajuda. Però també té molt a veure amb la posició de l’adult. Amb la seva capacitat d’escoltar, la seva capacitat de crear respostes úniques a necessitats singulars. De ser creatius; de pensar com fer-ho perquè vulgui estar aquí; què li ofereixo i com li ofereixo.
No hem d’oblidar que els qui ens dediquem a això d’educar, ja sigui a les aules o fora d’elles, tenim l’encàrrec i el compromís d’apropar el món a aquestes generacions que arriben. Suscitar-los desig. El desig de saber, i el desig de ser.
Potser hem de deixar de preocupar-nos tant pel que no es pot fer i començar a pensar i a ocupar-nos més del que sí que es pot.
Alguns d’aquests nois fa temps que ens esperen...
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari