La salut mental en el llenguatge polític

Ara que bufen aires de nova política i que tothom diu que s’ha de canviar la manera de fer les coses en la vida pública, caldria fer un pas endavant a favor d’un llenguatge no discriminatori. No estic defensant aquí el refinament del lèxic, ni canviar el sentit de les paraules, ni caure en els eufemismes, ni el políticament correcte que encotilla l’expressió natural, ni tampoc els desdoblaments forçats dels articles masculí/femení. Només defenso que, en temes sensibles, no s’utilitzi la diferència de manera grollera per desqualificar l’adversari.

Sovint la discussió política acaba estigmatitzant, sense pretendre-ho, el món de la discapacitat, la diversitat funcional, les minories, els immigrants, les persones amb trastorns de salut mental o altres col·lectius socials de manera injusta. En algunes situacions aquest problema s’ha convertit en una moda  lamentable i feixuga. A l’hora de criticar el discurs independentista això és evidentíssim. Nombroses persones espanyolistes utilitzen cada dia paraules com “esquizofrènia”, “deliri” o “bogeria” talment com un tic retòric pejoratiu. Això ja fa anys que dura.

Per exemple, el diari digital El Distrito.es —líder de la premsa local de Madrid—, considera que “l’estat mental dels actuals dirigents de la Generalitat s’ajusta perfectament a les definicions de bogeria, trastorn de la raó (...) i estat de degeneració progressiu i irreversible de les facultats mentals” (23-6-2014).

Més exemples. El dramaturg Albert Boadella creu que Catalunya “pateix el virus de la paranoia” [sic] i sense cap mena de rigor científic es va presentar amb una mascareta a un acte públic (19-2-2015) donant a entendre que els trastorns mentals s’encomanen. Per altra part, el general en la reserva Manuel Fernández-Monzón,  un militar que va estar en els serveis d’intel·ligència, opina que l’aspiració independentista de Catalunya és una "bogeria" (1-10-2014). O també, la regidora de Ciutadans Carina Mejías entén que el Consell Assessor per la Transició Nacional mostra “l’esquizofrènia” del separatisme (22-12-2013).
Més exemples. L’editorial d’El País (1-4-2015) defineix el full de ruta cap a la independència com “un deliri sense pal·liatius” i carrega contra les al·lucinacions de CiU i ERC. L’articulista Juan Pérez escriu a Crònica Global (6-10-2014) que  “la malaltia mental del president Mas, sense ser de tal gravetat que justifiqui l’internament, coincideix punt per punt amb la definició del deliri i el diagnòstic (...)  dels subjectes delirants”.

Per analitzar l’actitud decidida del govern català de tirar endavant la consulta del 9-N, altres autors parlen de la síndrome de Hybris, entesa com una patologia nociva d’aquells polítics que creuen que tenen una intel·ligència superior a la resta de gent del seu voltant. Així mateix, l’exdirigent del PP Aleix Vidal-Quadras titlla  la independència de “deliri, bogeria i  insensatesa que pot arruïnar Catalunya”. (11-8-2013). També, a propòsit d’una conferència, al maig de 2014, amb el  nom de “La comunió independentista, neuropsicologia del gregarisme nacional” a càrrec del catedràtic de Psiquiatria Adolf Tobeña, diversos mitjans van titular que els sobiranistes som un grup de malalts mentals, segons UPyD.

En la mateixa línia descrita, al novembre de 2013 es va constituir la plataforma Som a temps per acabar amb la “bogeria” de la independència. Podríem afegir en aquesta llista inacabable de declaracions —no són tuïts rebuscats o comentaris anònims a fòrums— una bibliografia notable. El periodista Ramón de España, per exemple, per fer anàlisi política titula els seus llibres El manicomio catalán (2013) o El derecho a delirar (2014) contribuint amb aquests títols humorístics a banalitzar les qüestions de salut mental.

Segons ha recollit la premsa, en les diverses presentacions del manifest “Libres e iguales”,  a favor de la unitat d’Espanya, s’ha parlat també sense embuts de  la “paranoia” catalana. A part, l’intel·lectual Antonio Robles sosté que “les diverses infeccions nacionalistes han convertit Catalunya en una societat malalta”. Aquest autor, en articles o entrevistes, teoritza en termes psicoanalítics sobre la síndrome de Catalunya que, segons ell, pateix la gent a casa nostra. Embolica que fa fort.

Ja sé que les paraules poden ser polisèmiques o tenir sentit metafòric i que tampoc ens podem tornar bojos (ara ho dic jo) en la pulcritud de la llengua. Però una cosa és l’enginy simpàtic ben trobat de La Trinca —quan en la versió del Corazón Loco deia que “no se pueden tener dos patrias y no estar loco” —, o bé la bonica cançó Boig per tu de Sau, i una altra cosa, completament diferent, és aquesta insistència pesadíssima d’intentar classificar dins dels casos clínics una ideologia legítima i respectable com el catalanisme.

Només demano a aquells que consideren que els independentistes catalans som un cas mèdic que tinguin una mica més de sensibilitat cap a les persones afectades per trastorns mentals, ja que un deliri és una cosa massa seriosa per frivolitzar-la. Tampoc no retornin al franquisme, temps en què el psiquiatra Antonio Vallejo Nágera volia curar la patologia roja separatista. No és cap malaltia! Acceptin la pluralitat ideològica i, sobretot, treballin una mica més bé el seu combat dialèctic si és que tenen cap argument sòlid. No es quedin en el discurs de pati d’escola dels nens malcriats que, quan no accepten alguna cosa d’un altre nen, de seguida criden “marica”, “subnormal”, “tonto”... O bé, “Ei tio, tu estàs boig o què!”. Una frase, que potser no ens sona tan insultant, però que, en el fons, crec que també té aquest aire de menyspreu discriminatori.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article