No acceptis mai allò que és inacceptable

Al llarg de la vida he escoltat moltes més vegades un “no” que un “sí”. Des de petit ja m'hi vaig acostumar tant que potser en algun moment vaig pensar que el meu nom era No: "No toquis, no cridis, ara no, no facis això, no pintis fora de la línia, no et moguis, no..."

El "no" demana primer de tot escoltar. És un senyal d’alarma que encén el cervell reptilià que vol assegurar la supervivència. Pot ser una petita derrota amb la que cal aprendre a conviure o un parany a superar.



Negar pot ser fàcil o difícil depenent de qui ho nega, a qui li ho nega i/o allò que nega. Tothom pot negar. Tot allò que es viu pot rebre un no; persones, animals, empreses, institucions, projectes,... tot i que depenent del seu poder, mida, jerarquia... en rebrà més o menys. Tot pot ser negat. Però segurament els que més ho necessiten són els que reben més negatives d’allò que necessiten dels que més en tenen.

El no és el quark de la por, del canvi, de la incertesa... I al mateix temps la negació pot ser el mínim limitador possible. Cada "no" obre la possibilitat de molts altres "sí". "No caminis" pot significar "estigues quiet" però també "corre!". L’afirmació limita qualsevol altra possibilitat.

Afirmar pot ser doncs complicat, excloent i limitador. Però és imprescindible afirmar per existir. La millor manera d’afirmar és mostrant enlloc de dient.

Saber reconèixer les veritables limitacions del sí i el no posa a prova la nostra humilitat, la nostra capacitat de discernir i el reconeixement de les limitacions humanes.
Ludwig Wittgenstein deia que els límits del llenguatge són els límits del nostre món. També deia que revolucionari serà aquell que pugui revolucionar-se a sí mateix.

Juana Zaragoza deia: “No acceptis mai allò que és inacceptable”.