#onsónlesalcaldesses

Una de les grans transformacions socials i culturals del segle passat al nostre país va ser la incorporació de les dones a l'acció política. Aquest fet ha significat un punt d'inflexió que ha permès fer passos de gegant pel que fa a la participació de les dones en les esferes públiques, com ara en les organitzacions de base dels partits i en posicions polítiques rellevants. A Catalunya en tenim exemples molt significatius: hi ha una presidenta al Parlament, una vicepresidenta al Govern, un percentatge paritari de diputades i ara una alcaldessa a la capital. Ara bé, no ens podem deixar  entabanar pel miratge de la igualtat legal de la qual gaudim fa anys i pel fet que cada dia veiem més dones ocupant càrrecs de responsabilitat. Aquest procés històric que va començar ara ja fa més de 80 anys és un procés que encara no podem donar per acabat.
 
Així ens ho mostren els resultats de les recents eleccions municipals a Catalunya. Les dades provisionals ens ensenyen un vergonyant i escàs augment de quatre punts respecte la legislatura anterior pel que fa al nombre d’alcaldesses. En el període anterior van governar 135 alcaldesses (un 14,5%) i sembla que ara seran alcaldesses prop de 176 dones. Aquesta xifra representa que les dones lideraran només un 18,5% dels governs municipals. O sigui que de 948 municipis, només 176 tindran una dona al capdavant, la resta, 769, seran alcaldes. És una mostra del desequilibri vertical que intenta explicar que la participació de les dones en els àmbits públics sigui més aviat en llocs de base i no tant en llocs de presa de decisions. També cal tenir en compte el desequilibri horitzontal, especialment present en el tipus de responsabilitat que s’atorga a les dones quan encapçalen una regidoria.
 
Cal que corregim aquestes desviacions que resten normalitat i representativitat democràtica a les institucions que ens governen i que establim unes relacions socials en què dones i homes es corresponsabilitzin de l’àmbit privat però també del públic. Les dones tenen trajectòries vitals diferents que els homes i això comporta que governin amb valors diferents als dels homes, amb una mirada diversa i alhora complementària, simplement pel fet que les trajectòries de vida a nivell biològic i cultural són diverses. El lideratge femení i el lideratge masculí són diferents i tots dos sumen, per tant, seria absurd i una pèrdua d'oportunitats voler prescindir-ne. La diferència que aporten les dones a qualsevol organització, més que un obstacle, és una font d’enriquiment. Aquesta és la veritable clau del poder de les dones per a aquest segle.
 
El nostre anhel és imaginar una societat real en què el fet d’accedir a llocs de poder i de presa de decisió no estigui condicionat per la pertinença a un sexe, sinó per les capacitats i les experiències de vida de les persones. Però no caiguem en la trampa històrica: reclamem la meritocràcia quan el punt de partida, les condicions i les oportunitats siguin les mateixes per als uns i per a les altres. És a dir, no només les dones han de ser «les millors» per accedir als espais de poder. Mentrestant, seguirem reclamant, a la societat virtual, #onsónlesalcaldesses.