Els costos de l'atenció a persones que viuen en entorns de violència


La violència és una llavor que un cop sembrada creix en silenci fins que finalment s’expressa. I mentre creix va infectant els camps i les plantes properes, impedint que aquestes es desenvolupin i floreixin segons les seves potencialitats.  

La Maria, una dona de mitjana edat separada des de fa cinc anys, està patint agressions de la seva filla adolescent. Sense l’ajuda i el suport del pare de la noia, es troba sola per afrontar la situació i incapaç de reconduir-la; la única opció que li donen és denunciar la seva filla...   

En Pau se sent frustrat i impotent després de perdre la feina. La pressió de la seva dona   per trobar un sostén econòmic per la família, el fa sentir inútil i estressat fins el punt que un dia perd els nervis i els crits acaben amb una agressió cap a la dona que estima...   

En Josep té 80 anys i és vidu. Està cursant una demència i no entén qui és aquella dona que l’obliga a fer coses i a vegades el crida i li fa mal...

La vivència de situacions de violència com les anteriors tenen conseqüències emocionals i físiques en totes les persones implicades.   

Però quins són els costos socials i econòmics d’aquest fenomen?  

Tot i que no existeixen metodologies per determinar la totalitat de l’impacte social de la violència, es poden avaluar els seus costos directes i indirectes. Així, per exemple, s’estima que el cost de la violència interpersonal als EEUU és del 3,3% del PIB1.  

A primera vista, els costos socials són bàsicament els d’assistència a la víctima i a l’agressor: recursos policials, judicials i, en alguns casos, penitenciaris; recursos sanitaris per assistir mèdicament i psicològica a les víctimes; recursos socials i ajudes econòmiques perquè les víctimes puguin reprendre la seva vida. Tanmateix, això és només una part del cost total que les violències representen a la nostra societat.  

Imagina el cas de la Maria descrit anteriorment. Sense cap intervenció que ajudi a reconduir la situació, les perspectives que millori o se solucioni són mínimes. Així, el més probable és que les agressions es mantinguin en el temps, augmentant-ne la gravetat progressivament fins que un dia la pròpia Maria, o potser un veí o un familiar, truqui a la policia. Un cop el cas entri dins al sistema judicial és gairebé impossible parar-ne l’engranatge: s’incoarà una denuncia, se celebrarà un judici i s’imposarà una pena a la noia adolescent (a saber, una multa, mesures penals alternatives, ordre de protecció envers la mare...). El resultat és una noia etiquetada i estigmatitzada, una mare que se sent fracassada i culpable i uns vincles familiars enormement danyats. Els costos personals són obvis... i els costos econòmics?

Patir maltractament continuat és equivalent a viure amb estrès crònic, conseqüències del  qual són àmpliament conegudes al món sanitari (visites mèdiques, psicològiques, problemes físics a curt i llarg termini, etc.). Aquest fet es tradueix també en una disminució en el rendiment i la concentració a la feina, augmentant els riscos de patir un accident, en un major nombre de baixes laborals i, no menys important, en una disminució de les tasques domèstiques, sovint un cost ocult però també real en situacions de violència. El curs habitual d’aquestes situacions és una depressió crònica tractada amb psicofàrmacs de per vida. I la noia? Ha de marxar de casa la seva mare per ordre judicial i anar a viure amb el seu pare o un altre familiar, si no la rebutgen i ha d’ingressar a un centre de menors a càrrec de l’estat.   


En qualsevol cas, porta amb ella una etiqueta de “maltractadora, agressiva i dolenta” i qualsevol petit error que cometi se li retraurà. Els camins que pot prendre són molts però tots passen per recursos socials, mèdics, psicològics, educatius... i el futur que se li presenta no és gaire esperançador, almenys a curt termini. Per tant, la violència té uns costos ocults, que van més enllà dels serveis assistencials i judicials especialitzats, que no poden ser obviats.

És per aquest motiu que és imprescindible apostar per una intervenció integral a les violències, independentment de quins en siguin els actors o les accions concretes. Si girem el cap per mirar cap a altres paisatges, la violència actuarà com un “efecte dominó” que es tradueix amb elevades xifres: joves empresonats que no només són una despesa sinó que no aporten ingressos a l’economia estatal, famílies trencades amb pensions compensatòries i alimentàries que es desgraven de les aportacions a la renta... en resum, disminució de la productivitat i augment de les despeses. A més a més, poc a poc s’instaura a nivell social un clima de por que s’estén més enllà de   la relació entre les persones implicades... un clima de por i desconfiança que es generalitza i acaba amb una pèrdua de cohesió social.  

Seguint aquesta línia, són molts els estudis que afirmen que la probabilitat d’actuar amb violència augmenta en les persones que han viscut o crescut en contextos de violència. Com actuaran els fills d’en Pau quan se sentin impotents? Potser faran allò que han après a casa generant així un context de violència també a l’escola... Perquè tots tenim dins el rol de víctima i el rol d’agressor, entre d’altres, i podem posicionar-nos en un o en altre segons el què hem après i el què percebem necessari. I llavors...quin  serà el cost?  

Per tot això, des de la Fundació IReS apostem per una intervenció integral amb qualsevol persona que visqui o hagi viscut una situació de violència, sense etiquetes, i fruït d´aquesta necessitat es va crear el Projecte FILS, un projecte d´atenció a persones que viuen o han viscut en entorns de violència i/o conflicte, que dona resposta a les situacions exposades anteriorment.

El Projecte FILS de la Fundació IReS, compta amb una metodologia pròpia i innovadora que se centra en apoderar a les persones al llarg de tot el seu procés de recuperació i al llarg de totes les fases d’atenció (acollida, intervenció, tancament i seguiment). Partim de dos pilars compartits: l’apoderament de les persones, que comença amb el disseny compartit del pla de treball (entre el client i el professional) i la mesura de resultats a través d’una metodologia que ens permeti, per tant, conèixer els costos-beneficis de la nostra intervenció en les persones que atenem.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article