Oh, Europa!

Històricament, les organitzacions del Tercer Sector han exercit un paper principal, i a vegades únic, en la prestació de serveis d’atenció a les persones al nostre país. El desplegament de la Llei de Serveis Socials va implicar un canvi de model que obligava a l’Administració a proveir determinats serveis a la ciutadania en tant que drets socials adquirits.

Davant unes demandes socials complexes i multidimensionals, les administracions s’han vist i es veuen sovint incapacitades per oferir respostes àgils que abordin, de forma integral, aquestes demandes. No obstant, si hi ha un actor capaç de generar respostes adaptades a les necessitats socials aquest és, sens dubte, el Tercer Sector. El treball de proximitat, la dimensió comunitària i el coneixement exhaustiu de les necessitats socials atorguen al Tercer Sector Social una posició privilegiada per oferir serveis flexibles, adaptats a aquestes necessitats.

Actualment bona part d’aquests serveis es gestionen des d’un model de col·laboració público-privada, és a dir, que l’Administració Pública corresponent en delega la gestió a empreses d’iniciativa social o mercantil en el marc del què estableix la Llei de Contractes del Sector Públic. Aquest marc normatiu és aplicable a qualsevol sector d’activitat i sovint no s’adequa ni té en compte les especificitats d’aquesta tipologia de serveis.

Des de La Confederació pensem que, abans no sigui massa tard, és hora de repensar quin ha de ser el model de col.laboració público-privada de gestió dels serveis públics d’atenció a les persones, entenent que cal avançar cap a un model específic per aquesta tipologia de serveis que, atenent a la vulnerabilitat dels col·lectius als quals s’adrecen, permeti preservar-ne la qualitat, la sostenibilitat i la viabilitat. Alhora, aquest ha de ser un model que promogui una economia més social; una economia que ubiqui a la persona en el centre, i en el què la millora de la qualitat de vida de les persones esdevingui el motor de l’acció, per davant de la recerca d’un benefici econòmic.
Aquesta proposta que fa temps venim reclamant des del Tercer Sector s’alinea amb el què estableixen les directives europees de contractació pública aprovades l’any 2014 que constaten la importància i la especificitat dels serveis dedicats a l’atenció a les persones i la necessitat de prioritzar en la selecció del contractistes les qüestions de qualitat, de continuïtat, d’accessibilitat, de consideració de les necessitats específiques dels usuaris.

En aquest sentit, ens trobem en un moment clau ja que els Estats membres tenen fins al mes d’abril de 2016 per transposar les Directives Comunitàries en el marc regulador nacional. A nivell espanyol, ja hi ha sobre la taula un Avantprojecte de Llei de Contractes del Sector Públic que, sobre el tema que ens ocupa, ni menciona ni fa cap tipus de referència a l’oportunitat que ofereixen les directives per avançar cap a un nou model de concertació en la provisió d’aquesta tipologia de serveis especialment sensibles, delegant-ho – per omissió - a les comunitats autònomes competents en aquests àmbits (serveis socials, salut i educació).
En aquest context, el Govern de la Generalitat de Catalunya té ara l’oportunitat d’entomar la qüestió i desenvolupar un marc regulador que, sigui quin sigui, incorpori l’esperit de les Directives, és a dir, la necessitat de prioritzar en la selecció del contractistes les qüestions de qualitat, de continuïtat, d’accessibilitat, de consideració de les necessitats específiques dels usuaris, sobretot els més desvalguts, per sobre de consideracions econòmiques.