Vida autònoma enfront vida independent


Fa temps que penso que 'la casa de la vida independent' es va començar a construir per la teulada i s'està ensorrant perquè no té uns fonaments sòlids. No és que jo sigui bon paleta però intentaré aclarir alguns conceptes per facilitar-ne la comprensió. Opino que és necessari diferenciar, en la mesura del possible, la 'vida autònoma' de la 'vida independent'. De vegades, aquests conceptes s'usen indistintament, es sobreposen, perquè en part es solapen i, fins i tot, confonen el personal produint-los desconcert.

Els dos conceptes no són oposats però tampoc són exactament iguals, especialment quan entren en joc els suports externs que determinats grups de persones necessiten per portar una vida independent com la resta de la població. Us intentaré aclarir què significa portar una vida autònoma. Aquest estil de vida implica precisament emprendre un procés per evitar la necessitat de suports externs. L'autonomia personal vol que l'individu realitzi totes, o el màxim possible, de les seves activitats diàries per si mateix. És bastant senzill concloure que aquest estil s'imbrica estretament amb la medicina i un altre tipus de teràpies com poden ser la fisioteràpia o la logopèdia. Si calgués emmarcar-lo en algun quadre, el concepte de la vida autònoma caldria situar-lo com a representant de la competitivitat contra un mateix per prescindir de les ajudes esmentades.  

No obstant això, la lluita no sempre se circumscriu a l'àmbit intern sinó que s'estén a l'aliè donant lloc a una espècie de 'torneig olímpic' en el qual hi ha necessàriament vencedors que celebren el seu èxit i vençuts que ploren el seu fracàs. Per evitar qualsevol conflicte entre vencedors i vençuts, entre competitivitat i esperit col·laboratiu, caldria arribar a un equilibri en el qual tots els participants del joc sortissin guanyant i no hi hagués perdedors. Però no introduïm aquí l'anomenada teoria de jocs, els jocs de suma zero, l'oxitocina, ni la testosterona malgrat la seva relació amb l'autonomia personal i la independència personal. Abans de conquerir l'harmonia entre cooperació i col·laboració, sens dubte difícil d'assolir, cal tenir en compte que l'intent per aconseguir la vida autònoma suposa actuar sol i aconseguir l'èxit individual.

A més del que ja s'ha dit, en molts casos començar el nostre trànsit per aquest camí resulta perniciós perquè no recorda els límits funcionals de l'ésser humà. Per si mateix i encara que fos deixant oponents a la cuneta, no es pot aconseguir tot ja que l'home és principalment social. L'entorn, les altres persones i les pròpies característiques personals de cadascun fan que, per molt entrenament, per molt esforç, per molta educació, per moltes victòries individuals, necessitem arribar al nostre límit recórrer a suports externs a nosaltres. La vida autònoma no contempla la frustració, baixa autoestima i sensació de fracàs que pot ocasionar. Contribueix a pal·liar aquests sentiments l'ajuda d'altres.

Aquesta ajuda externa consistent en l'eliminació de barreres, el suport de la nostra xarxa familiar i dels nostres amics, l'educació inclusiva, l'assistència personal ben regulada i altres, contribueix a assolir una vida independent amb els suports necessaris ampliant així les possibilitats d'inclusió i participació social de tots els agents immersos en aquest procés. Per finalitzar esmentant especialment a les persones discriminades per la nostra diversitat funcional, aquest tipus de vida ens serveix per ampliar el nostre horitzó.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article