Em demano la independència

Em demano la independència.

Me la demano de Catalunya, d’Espanya, del meu districte, i del meu carrer, perquè un de cada tres nens al nostre entorn és pobre i, de tant sentir-ho repetir, ens hi hem acostumat i ho veiem com a normal.

Em demano la independència per la Júlia, una nena de nou anys amb la qual em trobo dos cops per setmana i que, junt amb la seva mare, fa una llarga cua a Càritas mentre fa els deures estirada al terra.

Em demano la independència pel Joan, que té problemes a l’escola per aprendre i, com no hi ha prou personal per ajudar-lo, el volen enviar a una escola d’educació especial.

Em demano la independència perquè la Generalitat es segueix quedant, en contra del que estableix la resolució del Síndic, amb les pensions d’orfandat i altres prestacions de tots els nens tutelats que viuen en centres.

Em demano la independència pel Tomàs, que amb 14 anys en porta vuit vivint en un centre de protecció, sense que ningú faci una veritable política en favor de l’acolliment familiar.

Em demano la independència perquè és un escàndol que les polítiques de protecció social i familiar es financin amb la loteria, en lloc de amb els impostos que ja paguem tots.

Em demano la independència per l’Arnau, que amb dues feines, no arriba a finals de mes i no podrà pagar les colònies de la seva filla.

Em demano la independència per la Sra. Maria i el Sr. Antoni, de 74 i 78 anys, que han hagut d’acollir a la seva filla Elena i els seus dos néts, després de ser desnonats. I també per l’Elena, que es tanca al lavabo perquè els seus fills no la vegin plorar de ràbia.

He de dir que ja no puc més, que això és insuportable. Que mentre uns i altres es tiren els trastos pel cap i només parlen del que els dóna més rèdit polític, la gent s’ho està passant molt malament.

Que estic cansat que uns i altres es passin el dia amb retrets, o amb discursos de legalitat o patriotisme. Perquè el que ens hauria de fer sentir orgullosos és saber que els ciutadans que viuen a la nostra pàtria ho fan en unes condiciones de dignitat. Que la legalitat dels altres també passa per fer complir lleis que tenen a veure amb dependència, amb vivenda, amb el dret a la sanitat o el dret a tenir una infància feliç.

No vull, però sobretot no puc sentir a parlar més d'independència, de llistes unitàries, de banderes o patriotes. No vull ni tampoc puc sentir a parlar més de legalitats, de Tribunal Constitucional, de l’altra bandera o de la unitat d’Espanya.

Necessito sentir parlar de la Júlia, del Joan, del Tomàs, de l’Elena, de l’Arnau, de la Sra. Maria o del Sr. Antoni. Necessito que el món pari, que es deixi de parlar de pàtries i que es comenci a parlar dels que viuen en elles. Que es resolguin els problemes que té la gent i que els impedeixen menjar, anar a l’escola, sentir-se segurs a casa o ser feliços. Que uns pares no hagin de sentir plorar la seva filla tancada al lavabo i que els nens tinguin una veritable infància.

Reivindico el meu dret a no voler sentir a parlar més de pàtries i a voler sentir parlar de gent. I si no és així, reivindico el meu dret a la independència. Tot sol, o amb els qui vulgueu venir amb mi.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Teresa Lopez
9.

#8 Una altra que no s'ha enterat de res.

Doncs au! Torneu-hi

  • 5
  • 2
Núria L Vic
8.


El 27-S jo votaré Junts pel si pensant en en Joan, el Tomàs, l’Elena, l’Arnau,, L'Antoni...
Per cert si estàs cansat del tema, ¿per què en parles?

  • 1
  • 6
Alfons Verdugo Cabello bescanó
7.

#5 Está clar que no has entès res.

  • 4
  • 0
Soco Rodríguez Martínez Pira
6.

Bon dia David,
M'ha agradat la manera com fas arribar aquests problemes, que són molts, però no podem deixar de mirar i analitzar la nostra realitat social lligada a la política. Sota el meu punt de vista han d'anar paral·leles, cal fer polítiques per a les persones, però cal també que des de la política hi hagi aquesta predisposició i empatia pels problemes de les persones. Cal tenir polítics que puguin ser capaços de posar-se les sabates dels altres i caminar amb elles, cal tenir sensibilitat per totes les històries, però sobretot cal poder ser lliures per fer les polítiques més adients.
Avui per avui Catalunya n'està mancada d'això, per tant jo continuo somiant i fent el que estigui al meu abast per fer realitat aquesta independència política.
Amb tot, et felicito perquè he trobat un article amb una sensibilitat notable envers les realitats socials actuals i sobretot explicat d'una manera que realment arriba al cor.
Salut!
  • 3
  • 3
Ma del Mar Carnicero o Rico Barcelona
5.
Hola David.
Tot tema social , com ja saps, és polític.
De fet el que estàs fent es demanar que continuem com estavem. Sota el teu dicurs amagues el teu faboritsme a l'unionisme. I no vols veure que amb l'independència tindrem molts més recursos per lluitar contra el que dius. És cert que mentre ho aconseguim o no, com sempre paguem els plats trencats els de més avall. I aquí és on els professionals hem de valorar que es millor, si només el present, o lluitar pel present i pel futur. Com a professionals em de lluitar per trobar solucions/recursos en cada moment i no culpar només a factors externs i/o polítics.
Crec que hauríem de treballar junts per ser més creatius/constructius i cercar solucions alternatives per ara. I també buscar junts quin seria el millor projecte social més just a presentar pel nostre nou país i pel seu futur
  • 7
  • 8

Comenta aquest article