Els adults interpretem el món als infants

Fa poc he tornat a veure La vida es bella, aquella pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Roberto Begnini que va guanyar tres òscars l’any 1998. Tot i ser una pel·lícula sobre el nazisme, considero que el propòsit principal no és tant exposar els horrors dels camps de concentració com demostrar que els pares poden donar una visió esperançada de la realitat als seus fills, fins i tot en el pitjor dels escenaris possibles. El protagonista de la pel·lícula és confinat en un camp de concentració nazi juntament amb el seu fill de sis anys i, tot i les penoses condicions en les quals estan, és capaç de fer viure al seu fill aquesta terrible experiència com si fos un joc on cal anar superant proves per aconseguir el premi final. Això fa que el nen interpreti els inputs negatius que rep (gana, fred, soledat, etc.) d’una manera menys traumàtica del que caldria esperar.

Tot i ser una faula, sovint poso aquesta pel·lícula com a exemple als meus alumnes d’educació social i de treball social per mostrar-los l’enorme responsabilitat que tenim els adults a l’hora d’interpretar la realitat que ens envolta als nostres infants. Sobretot les mares i els pares, però també tot adult que estigui en contacte amb criatures (educadors, mestres, monitors, etc.) són responsables de la  imatge que s’anirà fent el nen o la nena del món on viu. Durant els primers anys de vida la feina “principal” de tot infant és anar construint una imatge d’ell mateix i del seu entorn. Una part important d’aquesta imatge la construirà a través de l’experiència directa i l’experimentació pròpia, però una altra part no menys important vindrà a través l’explicació i el retorn que els faci l’adult més proper d’allò que està succeint al seu entorn.

Si davant les experiències que la criatura té durant els primers anys de vida som capaços d’oferir una actitud i explicació realista però alhora esperançada, confiada, serena i optimista, l’infant anirà organitzant el seu món sota aquests paràmetres i més endavant serà capaç d’utilitzar-los ell mateix de forma autònoma. Si, contràriament, la nostra actitud i interpretació del que succeeix és culpabilitzadora, poruga, agressiva, desconfiada o trista, això repercutirà directament en la seva visió del món i, en conseqüència, en el seu desenvolupament  posterior. I no estic parlant de les explicacions de “grans moments vitals” sinó de la interpretació de les vivències quotidianes, del dia a dia. Per exemple, és molt diferent si quan el nen/a està aprenent a menjar i s’embruta li diem “que malament que ho fas, dóna’m els coberts que ja t’ho acabo de donar jo”, que si li diem “poc a poc en vas aprenent, segur que demà ho faràs millor”. O, si davant de caigudes poc importants ens espantem exageradament fent que el nen acabi plorant; en lloc d’acostar-nos de forma tranquil.la dient-li “Em sembla que no t’has fet mal, que només t’has espantat”. En les segones respostes estem ajudant a l’infant perquè, en futures situacions semblants, ell mateix pugui interpretar el que li succeeix de forma serena i positiva.

Convé recordar i insistir en el fet que quan som petits no tenim eines per interpretar el que passa al nostre voltant i, per això, l’adult és una peça clau ja que es converteix en el nostre intèrpret, en el nostre traductor vital.