Opcions de subsistència per a persones discriminades pel seu funcionament

Les persones que som discriminades pel nostre funcionament i aspecte tenim diverses opcions de vida o subsistència especialment des de l'entrada en vigor de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència. Per viure d'una manera independent podem optar per l'assistència personal, en cas que no vulguem viure d'una manera independent ni dependent podem triar el suïcidi i, per viure d'una manera dependent, podem escollir l'internament en un centre residencial o també convertir-nos en una càrrega econòmica, emocional, moral i social per als nostres familiars també podem escollir continuar vivint a casa amb els nostres familiars (pares, fills, esposa, espòs) o veïns.Que no sigui per opcions, que n'hi ha un regiment.

En tots aquests casos de suport informal es troba molt (però que molt) a faltar la veu alliberadora del feminisme (no el de saló i postureig que abunda, sinó un més feminisme més rotund que escasseja) que s'alça al crit de la dona abnegada i obstinada a exercir d'heroïna a la seva parcel·la de poder. Dic això perquè un alt percentatge dels pares es converteixen ràpidament en la mare, els fills en les filles, els veïns en les veïnes.

Això també forma part de l'herència rebuda, del pes històric que ens oprimeix a cuidadors i cuidats. De petit vaig aprendre que la cultura mediterrània es caracteritzava per l'astúcia dels habitants d'aquesta zona del planeta (compari's Ulisses amb Aquil·les). Però potser és tracta que hi ha una cultura ibèrica estancada en el passat, que es nega a rebre suports formals (laborals i governamentals) de conciliació laboral, social, familiar perquè els membres d'aquesta cultura que hem heretat amb tant orgull són més forts, adequats i millors que ningú, fins que decideixen tenir vida pròpia, envelleixen o moren, cosa que és bastant probable.

Aquesta espasa de Dàmocles penja constantment sobre nosaltres. Aquest estar sempre entre l'espasa i la paret, a la corda fluixa i sense xarxa sota és una forma visible (però invisible per a gairebé tots) de la violència exercida secularment, d'una banda, sobre la família que es troba a càrrec de la persona amb funcionament peculiar. Però de l'altra, la violència sobretot contra aquesta persona que moltes vegades es rendeix a la trista evidència social que en aquesta gossa generació, encara suposa una càrrega per als seus éssers estimats, una càrrega per a la societat (que porta segles, mil·lennis inoculant-nos que som "errors de la natura" com va escriure Luca de Tena en el seu llibre "les línies tortes de Déu" l'any 1979, que som éssers "mongòlics, bavejants, geperuts, nans, gegants, bocabadats" al quals millor no mirar, una càrrega en aquest món, i davant d'altres ignorades, injuriades i desconegudes opcions, decideix o decideixen per ell l'internament en un centre residencial, granja o camp d'extermini.

Però amb anterioritat s'ha passat per una etapa de dubte; la incertesa ha donat pas a la certesa de sobrar. Ens han ensenyat que generem pobresa i sabem o creiem que sabem de la impossibilitat de planificar res a mig o llarg termini, ja que les condicions del futur que aguaita no són fiables ni en el personal ni pel que fa a l'entorn. D'aquesta manera, la vida de l'aïllat és, generalment, precària i està desnonada des del fatídic diagnòstic. El pronòstic ve sent bastant fosc tirant a negre tirant a absència.

Aquestes són les opcions de vida per a les persones discriminades pel seu funcionament o trets. El més bonic de tot és que per rebre una rònega assistència personal, un ha de seure a la barra d'un bar emborratxant a l'espera que un improbable algú vingui i li pregunti: Estudies o treballes?