Crònica d’un congrés a Madrid

Va ser molt bonic sentir com tremolava tot el terra i els seients. Va ser a la sala d’actes Ernest Lluch a Madrid. A la seu del Ministeri d’Afers Socials quan tots vam picar de peus a terra per felicitar Francisco Javier Trigueros Molina, un ponent sordcec. La manera d’aplaudir una persona amb sordceguesa es fa així, amb un sacseig col·lectiu perquè noti les vibracions del públic i l’escalf de la gent. A diferència de l’aplaudiment a una persona sorda, que es fa amb un moviment dels braços aixecats a l’aire per aconseguir un efecte visual, l’aplaudiment a algú afectat per sordceguesa busca la comunicació a través d’ones que es percebin amb el tacte.

En la seva intervenció, Francisco Javier Trigueros va recordar, entre moltes altres coses, la mítica experiència de Helen Keller, la nena sordcega que gràcies al seu coratge vital va acabar superant l’estat d’ aïllament que vivia. Va ser un dels detalls emotius del Congrés LSE (Llengua de Signes Espanyola) 2015 que, el 24 i 25 de setembre i organitzat pel Centro de Normalización Lingüística de la Lengua de Signos Española, va reunir acadèmics, membres del moviment associatiu sord i lingüistes. En la trobada es van abordar qüestions sobre accessibilitat, lingüístiques o socials amb l’objectiu de contribuir a preservar les llengües i la cultura sorda, a més de fer-ne difusió mediàtica. Espectacular, per exemple, la manifestació artística dels actors de la companyia El Grito en LSE.

Érem molts els catalans que participàvem en el congrés: de la UAB, de la Universitat Pompeu Fabra, de la biblioteca de Vilanova i de la Universitat de Vic, entre d’altres. Pel que fa a la nostra intervenció, amb el periodista sord Guillem Carles vam presentar una comunicació sobre gèneres periodístics en llengua de signes. Si bé a Catalunya tenim la Llengua de Signes Catalana (LSC) i la llengua del congrés era la Llengua de Signes Espanyola (LSE), les intèrprets van treballar prèviament els continguts exposats perquè no hi hagués cap problema en la traducció a l’oral. Tot, perfecte.

A Madrid vam trobar uns amfitrions molt acollidors i també visitants il·lustres com la primera senadora sorda d’Espanya, Pilar Lima, de Podemos. La causalitat va fer que se celebrés a la capital d’Espanya dos dies abans del 27-S i, per això, vaig tenir sensacions de comiat. No pas perquè la gent madrilenya no sigui encantadora –que ho és— ni perquè a partir d’ara suposadament els catalans deixarem de col·laborar amb universitats espanyoles –seria ridícul ja que el saber no té fronteres—. Més aviat, el sentiment era d’adéu perquè l’ambient madrileny cada cop és més diferent del nostre.

Una anècdota il·lustra aquest allunyament. Després que els responsables de la firma Idendeaf expliquessin a la sala el tipus de produccions audiovisuals que realitzen en llengua de signes, l’única pregunta del públic va ser una crítica fora de lloc. “Si estamos en España, ¿por qué utilizan el nombre ‘Idendeaf’, que viene de ‘Deaf’ (sordo) en inglés?”, va recriminar-los. El mateix home es va queixar del nom Greenpeace a l’Estat espanyol. Segons ell, ¿aquesta ONG s’hauria de denominar Paz Verde? Dubto que això ho digués ningú a Catalunya.

Ja de retorn cap a casa, pels fanals del Paseo del Prado, vaig trobar-hi penjats pamflets defensant la unidad nacional española. I en el tren de l‘AVE de Barcelona, diferents rètols informatius en anglès i espanyol sense versió en català.

Quan el tren va arribar a Sants, el dia 25 de setembre a la nit, uns passatgers de Castella van preguntar amb sorna en veu alta: “Ya estamos en tierra hostil. ¿Necesitaremos pasaporte para la vuelta? El tren va frenar provocant un fort tremolor a terra. Vaig veure uns joves amb estelades a l’andana i vaig somriure. Sabia que arribava a una nació diferent i que diumenge aniria a votar.