Cop d´ull ràpid a la premsa: "Turquia veu l´EI rera la matança d’Ankara", "Bombardejos contra el PKK", "La violència israelianopalestina es desborda","L'entrada de Rússia a la guerra de Síria, canvia el tauler". "S'agreuja a Israel l’onada d’atemptats amb ganivet", etc. Per què hi ha tant odi, violència, atacs i morts entre els humans? Després de tants anys de "civilització", ¿no hi ha hagut manera d’erradicar aquestes actuacions ancestrals, primàries i brutals?
Ens hem acostumat a no commoure'ns davant de les imatges que veiem per TV, als diaris i revistes. Si no, cada dia tindríem una bona dosi de patiment i angoixa. Però el perill de que ho contemplem com qualsevol esdeveniment del dia és greu, ja que ens anem tornant insensibles i resignats.
Freud, en la darrera època de la seva vida, es va preguntar com és possible que els individus ressentits acabin destruint la seva cultura o sigui com és possible que hom faci malbé allò que ha donat sentit i possibilitat a la pròpia existència. La resposta que va oferir és que els humans portem al nostre interior inconscient el germen de la nostra pròpia autodestrucció que ell anomenava Principi de Mort o Tànatos. Serà veritat que aquest germen o instint no ens abandonarà mai? Ell deia que les crisis de la cultura (podem extrapolar-ho a les guerres) son el resultat de les tendències autodestructives internes dels humans i, per tant, la causa no serien els factors econòmics o polítics. Jo, preferiria que no fos veritat, ja que ho podem tenir molt difícil com s’ha anat demostrant al llarg de la història.
La hipòtesi freudiana ens indica què pot passar quan un grup d’individus frustrats, davant d’una civilització que exigeix massa i ofereix molt poc, acabin per destruir un "fruit" molt feble que és la societat. La civilització exigeix massa: esforç, sacrifici, treball, repressió del plaer i això provoca individus insatisfets. La civilització ens indica que hem de ser solidaris, que ens hem de preocupar pels altres i això s’aconsegueix reprimint el propi plaer, cosa que es viu com a frustrant. En conseqüència la civilització pot ser destruïda pels propis individus que la formen i que no s’hi reconeixen i es troben frustrats en els seus desigs més profunds. També deia que la nostra societat no evoluciona cap a un augment de la felicitat sinó cap a un augment de la frustració i de l’angoixa col.lectiva (serà veritat?). L´instint inconscient d’agressió i destrucció pot acabar per arruïnar una civilització massa complexa on cada cop ens sentim més infeliços? Tenia raó? Podem fer-hi alguna cosa? I tant que sí.
S’han fet, s’estan fent i es faran molts esforços, sorgiran moviments nous, es reforçaran els que hi ha, polítiques diverses, fòrums, moviments de desarmament, no violència, reunions ONU, UNESCO etc. etc. però fins que cada un dels ciutadans no prenguem consciencia de la importància de l’educació per a la pau com a procés de realització de la justícia en els diferents nivells de les relacions humanes no arribarem a posar fil a l’agulla. L´educació per la pau ens ha de portar a resoldre els conflictes de forma positiva i no violenta i avançar cap a una harmonia amb nosaltres mateixos, els que ens envolten i l natura (molt idil.lic oi?).
Si parlem de justícia generalitzada significa que, en aquest context, les persones hauríem de tenir les necessitats bàsiques cobertes i els drets humans garantits, ens relacionaríem amb respecte i les decisions serien democràtiques. Caldria vetllar pel manteniment d’aquests drets i de les condicions de seguretat humana i global. El canvi necessari és de gran calat, molt llarg i de construcció permanent i no es podria "baixar mai la guàrdia".
Cal treballar en molts eixos però els més bàsics son: Valors, Política i Pedagogia. El treball dels valors s’hauria de centrar en poder integrar i practicar els valors bàsics de respecte a la vida, pròpia i dels altres, la justícia, la llibertat responsable, solidaritat/fraternitat i a partir d’aquests en van sortint d’altres. La pau els engloba tots, per tant, és segurament el valor més universal. Tots i totes volem la pau.
L´educació per la pau, en l’àmbit polític, treballaria per tal de transformar les relacions de dominació i poder autoritari en els diferents àmbits de la societat. Cal avançar per tal de promoure condicions necessàries que afavoreixin la justícia social. Cal formar persones crítiques i interessades en l’acció social.
Si realment volem treballar per l’educació per la pau, ha de quedar molt clar en els currículums escolars, tant en el currículum explícit, planificat, obert, amb una estructura i uns programes determinats com en el currículum ocult, que es transmet a través de l´ambient i de la cultura del centre. Son les normes no dites, els comportaments dels membres de la comunitat educativa, valors, creences implícites i actuacions que estructuren les rutines i les relacions socials a l’escola i a l’aula. No ens oblidem del currículum nul: matèries i continguts que l’escola no inclou i que caldria que ho fes si veritablement vol educar per la pau (exemple, cultures com la gitana).
L´educació per la pau pren partit pels valors constructors de la mateixa: solidaritat, cooperació, sinceritat i en denuncia uns altres: autoritarisme, individualisme i altres que ajuden a perpetuar la cultura de la violència. Aquesta cultura hauria de generar persones que denunciessin estructures, normes o fets injustos i proposessin solucions alternatives. Es una educació contra el conformisme.
El millor camp d’aprenentatge és la vida diària i en el cas de l’alumnat a casa i a l’escola. Tots dos espais ofereixen l possibilitat d’aprendre i practicar, bàsicament pel que fa referència com ens relacionem amb les persones i abordem els conflictes. El joc és una eina didàctica de gran potència ja que porta a recrear i viure interrelacions i situacions que es reprodueixen en la realitat de la vida. A través del joc es coneix la realitat i s’aprenen models de relació social. Referent als adults educadors: pares, mestres, professors, monitors etc. és imprescindible aportar coherència entre la forma d’educar i la forma de viure. Educar per a la pau exigeix un gran compromís.
Els currículums de països europeus ja incorporen molts continguts en aquesta línia com : resolució de conflictes, gestió de les emocions, diversitat, creativitat, interculturalitat, desenvolupament etc. però cal revisar per que no obtenim millors resultats. Hem de ser crítics i valents per detectar on hi ha desajustos i posar-hi remei.
A casa nostra tenim molt bones propostes llençades dels del Departament d’ Ensenyament; només cal consultar el document "Educació per la pau. Projecte de convivència i èxit educatiu. Setembre 2014" on es pot trobar una bona quantitat de material en forma de recursos, documents sobre el marc normatiu, accions i estratègies, activitats, mesures, bones pràctiques, projectes, treball amb famílies, treball en xarxa etc .etc. Possiblement als centres educatius els costa seleccionar el que pot anar millor al seu centre d’ entre l’ampli ventall de possibles actuacions. Llàstima que tot això no es pugui exportar a altres països per anar canviant poc a poc les conductes que condueixen a la violència i a la guerra.
De moment, podem anar treballant i practicant la convivència pacífica a les nostres llars, les nostres escoles i en l’entorn que tenim més proper.
Considero les opinions reflexades com reals. El fet de fabricar armes i poder vendre-les fa que sempre hi han conflictes armats, però és molt important l'educació de la pau mitjançant parlar dels valors des de petits a la familia, societat i dins l'escola.
L'article reflexa diferents camins per aconseguir un món millor que el que tenim actualment.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari