Socialització

Ni les xarxes socials ni la força d’internet mai podran substituir les relacions personals més intenses ni la necessitat que tenim tots els humans de socialitzar-nos en espais físics. La nostra condició d’éssers gregaris fa que compartim amb els altres les nostres vivències quotidianes en llocs reals (concrets, tangibles) i no només en espais virtuals digitals o a través de grups de WhatsApp. El contacte humà autèntic ens fa persones.

Per sentir-nos vius i membres d’una col·lectivitat, l’espai físic més proper on interactuem és importantíssim. Els centres de treball, les botigues, els mercats, les escoles, les entitats, els locals de lleure, els parcs, les places, els carrers i tots els altres llocs ―siguin de l’ordre que sigui― que ens congreguen amb la gent reforcen la nostra consciència comunitària. Especialment, amb aquells amb qui tenim més coses en comú.

Un cas singular, que reflecteix la importància de l’espai físic per a una bona socialització, és el Deaf Village, a Irlanda. Es tracta d’un complex immobiliari social amb tota mena de serveis per a les persones sordes. En aquest conjunt d’edificis, hi ha oficines d’associacions de sords, instal·lacions educatives, terrasses i bar, jardins, piscina, gimnàs i un lloc de culte en una capella cristiana. Els seus usuaris són sords i es comuniquen en llengua de signes. En un ambient de naturalitat molt bonic, la Irish Sign Language (ISL) esdevé la llengua més important per als intercanvis comunicatius i també és la llengua amb què s’oficien les misses.

En un reportatge molt interessant, penjat al portal britànic BSL Zone, algunes de les persones sordes que més freqüenten el Deaf Village Ireland testimonien la forta cohesió grupal que els aporta aquest recinte. El jove Ashley Kendall considera que és un espai “modern” i “grandiós”, que resulta idoni per a la socialització. També, la manager Sylvia Nolan es fon a elogis: “És molt positiu per sentir-se part d’una família, membre d’un poble, d’una comunitat, amb un fort sentit de pertinença”, diu.

Tot i que quan va començar aquesta construcció, la professora de gimnàstica Sarah Jane Moloney temia que el Deaf Village acabés sent un gueto allunyat de la població oïdora, amb el pas del temps, ella mateixa s’ha adonat que, ni molt menys, és així. “És un lloc genial perquè posa al centre la nostra llengua pròpia i la nostra cultura”. Igualment, Stephen Gilligan, responsable d’una cafeteria, creu que el Deaf Village “ajuda a la integració de les persones sordes i oïdores” ja que el complex transmet un “missatge positiu” a la societat.

El directiu del centre Liam O’Dwyer exposa que, per tirar endavant el projecte, van inspirar-se en entorns accessibles mítics de persones sordes com la Gallaudet University de Washington o l’edifici Light House de Finlàndia. Tal com detalla en el reportatge, els promotors de la idea sempre van tenir molt clar que havien de fer un projecte “de desenvolupament comunitari” i no simplement un projecte immobiliari.

Aquest sentir tan fort i autèntic de les comunitats sordes signants ha fet aflorar, en diferents moments de la història i en països allunyats, el somni d’un espai geogràfic compartit per comunicar-se en plenitud en llengua de signes. Una utopia que, de vegades, s’ha aconseguit. Per exemple, a l’illa Martha’s Vineyard, als EUA, als segles XVIII i XIX no hi havia cap família, tant de sords com de oïdors, que no dominés la llengua de signes. Això va ser així perquè entre el seus habitants hi havia un alt percentatge de persones sordes. També l’any 1990, l’escriptor Oliver Sacks escrivia que, en un poblet de Yukatan, tota la població era competent en signes per respecte als sords que hi vivien. I, en altres punts del planeta―a Bali, Israel i Ghana― s’han documentat experiències similars.

La majoria d’indrets accessibles en llengües de signes que existeixen al món no tenen, però, una continuïtat territorial gaire extensa. Les persones sordes són una minoria que viu dins d’una societat heterogènia amb moltes barreres de comunicació. Per això, són enormement necessàries totes les mesures que es facin a favor de l’accessibilitat i també els espais com el Deaf Village. Un microcosmos inclusiu, inaugurat l’any 2012, que és un lloc de trobada per socialitzar-se i que és també una icona per reivindicar la llengua, la cultura, la història i una tradició associativa ben arrelada de les persones sordes.