Retorn a les lleis de la robòtica de 1942


El 1920, en el moment que Henri Ford va començar a idear les cadenes de muntatge, el txec  Karel Čapek va utilitzar la paraula robota (“servitud”, “treball forçat”, “esclavitud”) per descriure un mecanisme automatitzat amb forma humanitzada.

El 1932 es publicava la distopia Brave New World (Un món feliç) d’Aldous Huxley que tot i que no girava directament al voltant de robots, situava a l’home com a objecte d’una enorme cadena de muntatge.


En aquest mateix sentit, fent una crítica ferotge al paper de l’home i la seva relació amb la màquina, el genial Charles Chaplin va jugar amb robots a la seva pel·lícula Modern Times de 1936.

Anys després, en plena II Guerra Mundial, el 1942 l’escriptor i científic Isaac Asimov va enunciar les lleis de la robòtica:

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

I avui en dia, un robot és una entitat virtual o mecànica creada artificialment que, seguint una sèrie d’instruccions programades, realitza una sèrie de tasques. Els més complexos poden tenir sensors físics de tota mena (infraroig, reconeixement de formes, mesures químiques, de posició, etc.) i intel·ligència artificial que els permeten interactuar i adaptar-se en el nostre entorn.

Segurament quan pensem en un robot ens bé al cap l’R2D2 i el C3PO, la inseparable parella de Star Wars.

Els que més apareixen ara a les notícies són els drons militars que executen a distància. Però també hi apareixen els més habituals però menys cinematogràfics robots de cuina, robots aspiradors, robots mèdics, robots industrials, etc.

Curiosament no acostumem a pensar en els mòbils i les entitats virtuals com a robots. Al meu entendre clarament ho són i la seva capacitat de interconnexió, de parlar-se entre ells, ens poden arribar a situar més a prop de l’Skynet de Terminator o el món oníric de Matrix.

Precisament, el juliol d’aquest any més de mil científics van alertar del perill que suposen per la humanitat els robots militars amb intel·ligència artificial. Imaginem què podrien fer si tinguessin accés a les dades dels nostres mòbils i de les xarxes socials.

Però els perills reals no poden amagar les oportunitats i ajuda que ens poden arribar a oferir els robots. Llegíem la setmana passada que en els propers anys la població de Barcelona per sobre dels 65 anys doblarà als joves menors de 15 anys. Els robots d’assistència i suport poden augmentar considerablement la qualitat de vida de moltes persones.

Al mateix temps, la digitalització i robotització de la nostra societat dibuixen entorns laborals molt diferents en un futur proper. Milions de llocs de treball poden desaparèixer. Per exemple, quan els cotxes autònoms siguin una realitat els taxistes hauran de reinventar-se o buscar altes feines. De la mateixa manera els agricultors podrien anar desapareixent dels camps cada cop més mecanitzats.

En qualsevol cas, al meu parer, les lleis de la robòtica del 1942 d’Isaac Asimov són perfectament vigents i caldria revisitar-les. Ens cal una reflexió en profunditat sobre el desenvolupament humà en un món robotitzat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article