Somriure a la violència

Em dic Alba Fernàndez Pous. Sóc educadora social i, des de molt joveneta, he treballat en l’àmbit de l’atenció a infants i famílies, i amb persones que viuen situacions de violència i/o conflicte. Sempre que puc faig de docent en un Màster de la UB. També sóc mare de la Greta i el Gael, i companya del Juanma. Ara que els meus fills ja són una miqueta més grandets, estic interessada en nous reptes tant en l’àmbit professional com personal, i els espero amb una il·lusió infinita.

Jo crec que treballo del que treballo perquè des de sempre tothom m'ha explicat coses i el que més m'agrada és escoltar.

Impulsivament observo sempre tot el que em rodeja, sense dir res, però quan finalment algú sent com una necessitat imperiosa de venir a “confessar-se”, moltes de les vegades, les coses que m’expliquen ja fa temps que les he intuït. Això, en part, és un do que m'encanta (i que en secret desitjo que hereti algun dels meus dos fills). Però també em té lligada perquè us confesso que menteixo una mica quan dic als altres que en el meu temps lliure, en família o amb els amics, “no treballo i estic súper desconnectada de tot”. Els mig menteixo amb un somriure perquè no puguin ensumar-se mai si hi ha res que els hagi endevinat d’abans.

Doncs, de moment, ja m'aneu coneixent, sóc una oient vocacional, professional, molt riallera, piadosa-mig mentidera, i educadora social, que treballa atenent persones en situació de violència i/o conflicte.

No fa gaires dies em va tocar ser la primera de totes les mares i pares que anava a la classe dels seus fills i filles a realitzar una activitat. El meu company no podia venir de cap de les maneres a aquella hora, i vaig acceptar clarament que em tocaria parlar d'alguna cosa de mi.

I de cop em vaig plantejar: Com els explico a una classe de nens i nenes de 5 anys, de què treballo i a més en positiu? I com que sóc com sóc, impulsiva de mena, em va encantar el repte i m'hi vaig llençar amb els ulls clucs.

Sort que en un moment de lucidesa, vaig recordar (quin cap el meu) que entremig de la mainada hi hauria també la meva filla, que sabia (i esperava) que m'escoltaria amb una atenció especial. A més, els darrers dies la teníem una mica “mosca” a causa de “la feina que feia la mama”.

Als seus cincs anys, la meva filla Greta ja s’adona perfectament que al seu voltant passen coses que no són bones, que a casa no s’acostuma a escoltar les notícies davant seu. I a més aquests dies la mare treballa més, que fa poc ha vist la seva foto al diari, que també ha anat a la ràdio (en dissabte i per tant en dia de festa i sense cole, que per a ella és quasi un pecat) i que, per tots aquests motius, darrerament més sovint la gent la para pel barri per parlar-ne i per culpa de totes aquestes coses, no arribem mai a lloc a temps.

Per tant, en aquest cas tenia clar més que mai que volia començar amb un somriure, però sense cap “mitja mentida”, i alhora amb alguna cosa que cridés l'atenció als alumnes, pensant també en el que podria escoltar la Greta, amb el propòsit que tingués una imatge més amable d’aquesta maleïda feina que jo faig, i que sovint ella viu com una contrincant hostil. Així que finalment vaig decidir començar dient-los que tenia la millor feina del món.

El problema era com els justificava a continuació que “la millor feina del món de l'Alba” consistia des de feia molts anys, en atendre dones i criatures que t'explicaven històries de crits, baralles, bufetades, menyspreus, angoixa, insomni i por. I més difícil encara, en com li afegia després el fet que darrerament no només venien dones (algunes mames com les seves) sinó que també alguns homes, bastants nois i noies com els seus pares, germans i cosins, i també persones més grans, potser qui sap, com els seus avis.

Doncs ho vaig resoldre explicant-los que era la millor feina del món perquè la gent m'explicava coses i a mi m'encantava escoltar contes i històries des de petita. Algunes històries eren secretes i que ningú no les coneixia encara, i escoltar secrets a mi m'agradava molt. Els vaig dir, també, que la gent que explica aquestes coses, després es queda més tranquil·la, i que llavors els és més fàcil poder ser més feliç si els escolta algú que està content, com ho estic jo quan treballo.

Perquè al final, si els havia d'explicar quina era la meva feina, el millor i el més cert era acabar dient que jo acompanyava la gent perquè aprengués a somriure després de les coses dolentes que els havien passat, fins que arribava el dia en què ja no em necessitaven i em podien dir adéu i llavors tots dos encara érem molt més feliços.
I me’n vaig sortir. Us puc assegurar, que la criaturada que m'escoltava també somreia, la que més, la meva filla asseguda al meu costat, que aquell dia, no cabia d'orgull de la seva mare i de la feina que feia.

I just fa pocs dies, la Maria també em demana si vull fer aquesta columna d’opinió, i aquest cop decideixo parlar també de mi, i de la meva feina amb motiu del 25 de novembre. I jo que fa just 5 mesos que he deixat de fumar, ara em trobo aquí asseguda amb la intenció d'ordenar tot el que us voldria dir, i enlloc d’això, us estic explicant la meva visita a la classe de P5 de la Greta.

L'objectiu aquest cop: tema lliure i fer valer la nostra professió.

Fa tants anys que hi treballo, i tinc la sort de tenir també tanta llibertat en la meva feina, que no cabria en una columna tot el que podria dir per reivindicar-la i donar-li valor, però crec també que si ho fes així (potser de caràcter més tècnic i més formal com d'altres vegades que he escrit) al final tampoc ningú somriuria llegint-lo, com van fer la meva filla i els seus companys, i no us hauria transmès el que hauria volgut.

I ara que he escrit tot això, no en tinc cap dubte. Malgrat tots aquests anys de moments i històries molt dures (que n'hi ha hagut i en seguirà havent) els tornaria a dir a nens i nenes de P5, i també als seus pares, tiets, i germans, que sí, que la que tinc és la millor feina del món.

I com que tinc l'oportunitat d’explicar-ho aquí també, voldria compartir que potser també ha estat en part, perquè amb els anys he deixat enrere la ràbia, l'enuig i els blancs i els negres.

Treballant ara ja no sento que estic enfadada en una lluita infinita que em feia sentir poc feliç, i he optat per intentar contagiar la meva alegria a totes les persones a les quals atenc, i amb les qui treballo en aquest àmbit tan tristament real.

Ara em moc molt més àgil amb les històries que escolto i amb pensament menys encarcarat, reivindicant també espais d'escolta per alguns tons de grisos, i somrient també davant altres tipus de violències i conflictes, i us puc dir que gràcies a això, em sento també més còmoda treballant amb companys homes, i demanant activament la seva implicació, perquè algun dia ningú no hagi d'escriure cap columna amb motiu del 25 de Novembre, i entre tots i totes haguem dit adéu a la violència, però somrient.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article