Un segle passant el rasclet


Aquest 2016 farà cent deu anys des que Theodore Roosevelt va intentar desprestigiar els periodistes més valents que denunciaven les vergonyes de la societat nord-americana: la corrupció política, els abusos empresarials, l’explotació laboral dels obrers, les desigualtats socials o la precària situació de les presons i dels antics manicomis. En un cèlebre discurs pronunciat l’any 1906, el president dels EUA va fer servir el terme muckrakers per definir pejorativament uns periodistes que, segons ell, només s’interessaven per remenar la porqueria fent de “predicadors exaltats del malestar i l’agitació”.

Els primers periodistes d’investigació dels EUA no es van deixar intimidar pels atacs de Roosevelt. Amb el pas del temps, el mot muckraker s’ha convertit, fins i tot, en un epítet positiu, utilitzat per descriure el periodisme que no s’arruga davant dels poderosos. Un tipus de periodisme que no s’acovardeix en la cerca de la veritat i que desenvolupa una funció social molt necessària. Caigui qui caigui, sap posar el dit a la nafra; amb seriositat, bones fonts d’informació i dades rigoroses.

Des de fa dos mesos és a les llibreries el nou títol ¡Extra, extra! Muckrakers.Orígenes del periodismo de denuncia, publicat per Ariel. És un recull d’alguns dels reportatges i treballs d’investigació d’aquella generació d’informadors nord-americans, traduïts i editats de manera brillant per Vicente Campos. Aquest autor barceloní hi aporta una introducció molt interessant, així com nombrosa informació que gràcies als seus comentaris i articles inserits, permet contextualitzar els textos escollits en els deu capítols del llibre.

El símil de Roosevelt considera muckraker l’home que passa el rasclet en un abocador d’escombraries i és incapaç d’alçar la vista. Aquest home simbolitza la premsa més punyent que, quan passa el rasclet, només sap veure la brutícia de terra i no s’adona que damunt seu existeix “la corona celestial de la dignitat”. Tot i que resumida així, la frase podria semblar un retret sensat, dirigit als diaris sensacionalistes més grocs, si es llegeix la documentació històrica, l’insult presidencial aviat es desfà. Els muckrakers van ser un cop de puny a sobre la taula per exercir el periodisme crític i per superar la premsa servil. Com lamentava, l’any 1883, John Swinton, cap de redacció de The New York Times, els periodistes eren “prostitutes intel·lectuals” o “marionetes” en mans dels rics. I, els muckrakers van deixar de ser-ho.

Un exemple del treball constant i ben documentat d’aquell temps són els disset articles que va publicar Ida Tarbell a la revista McClure’s, entre 1902 i 1904. Amb una investigació exhaustiva que va incloure milers (sí, sí, milers!) de documents —denúncies, sentències, informes públics, etc.— i nombroses entrevistes, aquesta dona tenaç va desemmascarar les maniobres obscures i tota mena de fraus i suborns de la poderosa multinacional Standard Oil.

Destaco, també, el muckracker Upton Sinclair, que es va passar set setmanes visitant escorxadors i va entrevistar centenars de treballadors. Va destapar les pèssimes condicions sanitàries i d’insalubritat amb què es tractava la carn en aquests recintes. Aquells periodistes sagaços descobrien bones històries reals sense mòbils, ni internet, ni hemeroteques ni res. Segurament escrivien a mà i sense cap altre recurs que el seu talent i la seva tossuderia. Treien a la llum fraus grandiosos. Samuel Hopkins Adams va publicar l’estafa dels falsos medicaments: productes comercialitzats per curar, fins i tot la malària o tumors cancerígens, que eren un 99% aigua. O d’altres suposats medicaments per sanar tot tipus de malalties que contenien cocaïna o alcohol per fidelitzar —diríem avui— els malalts.

Mentre els periodistes publicaven coses així, Roosevelt es dedicava a anar a caçar ossos al Mississippí. Per això, i perquè el president es va negar “per poc esportiu” a abatre una cria d’ós que els seus companys de cacera van preparar lligada a un arbre amb l’objectiu que no errés el tret, als Estats Units encara avui són populars els Teddy’s Bears. Entranyables ossets de peluix.

Ja veuen que, un segle després, el món tampoc ha canviat tant i que encara cal passar el rasclet per denunciar la hipocresia. No fa gaire anys, quan la crisi va sacsejar de valent Espanya i la premsa desvelava les misèries del cas Gürtel, el pare del rei actual també caçava elefants a Botswana en una actitud gens edificant.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article