Tinc dolor de món


El patriarcat ens colpeja a tots i totes, colpeja al món i reprodueix la desigualtat i la insensibilitat. Sovint sento dolor de món i amb ell, la vergonya que suscita el gènere humà. Els feminicidis segueixen succeint però també l'explotació, l'agressió al medi ambient, la crueltat animal, les guerres, els genocidis, l'acumulació de béns, l'engany, la producció desmesurada, el capital per sobre de la vida; tot això és fruit del patriarcat. I la ment patriarcal no està allà fora, està en el nostre interior. No té a veure amb un altre dolent, dolentíssim, té a veure amb una manera concreta d'entendre el món i les relacions. Produeix una inflació de les capacitats (capacitisme), de la productivitat, l'eficàcia, l'eficiència, la rendibilitat, però el que és realment valuós, el que fa la vida possible, digne i sostenible es mou en un altre terreny, no és mesurable en aquests paràmetres, ni tangible, ni comercialitzable. Compartir, regalar, cuidar, estimar, vincular-se no són mercaderies. Patim una lògica que tot ho vol vendre, amortitzar, rendibilitzar, comercialitzar.... És la mateixa lògica que construeix a l’altre com a incapaç, vides que no valen la pena ser viscudes, com el que sobra, com a ningús.

Tant de bo algunes de les situacions viscudes per molts de nosaltres o pels nostres veïns i veïnes no es repeteixin mai més, però per desgràcia sabem que això no serà així. Mentre no s’aturi la violència endèmica que ens rodeja (a les escoles, places, mirades, gestos...pa de cada dia) seguirà operant la mateixa lògica que mata el món.

Mentre no es revisi la mateixa definició de violència, de discapacitat, de dona, d'home, d’ésser humà; mentre no es penalitzin la majoria d'imatges i missatges que es llancen des dels mitjans de comunicació, l'apologia del jo formulada des d'escoles i famílies, l'essencialització de la idea d'independència (com el valor suprem) en comptes de la interdependència (que convida al vincle), la ficció de la normalitat (blanca, heterosexual i masculina) seguirem tenint problemes que patiran, en major mesura, les minories subalternes.

Per a mi l'únic que pot curar el món és posar la cura en el centre de l'organització social, en el centre del currículum, anteposar la vida al capital. Posar la cura en el lloc que realment es mereix i això entenent-la no de manera dual sinó de manera social i col·lectiva. No deixa de ser curiós que el més important, el que fa la vida possible i sostenible (que curiosament han sostingut les dones al llarg de la història), sigui al seu torn infravalorat, menystingut i invisibilitzat. Potser és perquè és poderós i en el fons profundament antisistema. Si la violència és la cara amarga de la vulnerabilitat que ens concerneix a tots / es com a humans, la cura és la seva resposta humana (i ètica). L’ètica de la cura que ja no anteposa el capital a la vida, construeix un altre lloc per a la subjectivitat i això sense ignorar els seus perills potencials de domini pervers sobre l’altre. Malgrat aquest risc, el fet que sigui difícil no significa que no sigui valuós.

Parlem doncs d'un canvi de ment, assajar una altra cosmovisió del món i les relacions per tal de construir una altra comprensió de les petites coses (que són les que possibiliten les grans). El que em lliga al món no hauria de ser l'explotació d'aquest món, la instrumentalització de les relacions, la inflació de l'ego o la compulsió per acumular. El que em lliga al món i fa la vida possible és el vincle i la interpel·lació ètica que aquest produeix. No crec que haguem de renunciar a això perquè és utòpic o perquè és difícil. Crec més aviat que ens hi va la vida a tots i totes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Núria Banal
1.

Moltes gràcies pel teu text, me sento molt prop del teu discurs i agraeixo les teves paraules, canviar el paradigma no és fàcil i saber dir les paraules tampoc.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article