Subjectes socials o subjectes experimentals?

Quantes vegades has actuat com un robot? P de Pamplona, B de Barcelona, N de Navarra… Per què no dius P de Paris o P de Porto? Sempre diràs P de Pamplona perquè és el més habitual. P de peripatètic et faria quedar massa petulent, i P del membre sexual masculí massa concupiscent. I és que som tan previsibles els humans… Ho som?

Has vist ‘El Test’ a la Sala Muntaner? Obra recomanable, divertida i amb cert missatge, o almenys, a mi m’ho va semblar, perquè com a psicòleg de seguida vaig focalitzar la meva atenció en el personatge que interpreta amb gran excel·lència la Mima Riera. Fa de psicòloga clínica de manual: Jove, vehement i sobradament preparada que usa el coneixement experimental de la Psicologia per dotar de previsibilitat les conductes alienes, justament, com si les persones sempre actuéssim de la mateixa manera davant dels mateixos estímuls.

L’obra s’inspira en l’experiment Marshmallow, prova que consisteix a seure un nen davant d'una taula i plantofar-li a la cara un marshmallow, ‘una nube’. Seguidament se li diu al nen o nena que si espera uns minuts i no se la menja, se li donarà una segona nube. Llavors l’experimentador surt de la sala i deixa el nen sol davant la temptació. Si el nen se la menja, serà un fracassat perquè no sap projectar els beneficis i no té autocontrol, dos habilitats bàsiques per triomfar a la vida. En canvi, si sap esperar fins que l’experimentador torna a entrar, llavors serà un triomfador en aquesta vida. El que sembla una absurditat ha estat defensat per molts professionals de la Psicologia durant molt anys fins que òbviament l’allau de crítiques aconseguiren falsejar aquesta estúpida teoria.

I es que l’experiment té tantes variables incontrolables com paraules hi ha per designar l’anteriorment esmentat membre sexual masculí. Imagina’t: Si el nen té gana, si li agrada aquell tipus de llaminadura o no, si ha tingut una mala experiència amb les càries, si els seus pares l’han assessorat bé o no en relació a l’ingesta de sucre… El meu nen per exemple, - 5 anys -, té una norma tàcita que ell mateix s’exigeix complir: No consumir més d’una llaminadura al dia, per tant, si ell hagués fet l’experiment i aquell dia ja hagués consumit una llaminadura, hagués esperat segurament i hagués estat diagnosticat com a nen exitós, en canvi, si hagués estat aquella nube la primera llaminadura del dia, el nen hagués estat diagnosticat com un futur fracassat, tot i que segurament la segona llaminadura se l’hagués guardat a la butxaca per menjar-se el dia següent.

Així doncs es pot produir el fenòmen que li succeeix a la psicòloga de l’obra de teatre - i aquesta tampoc és una teoria 100% segura, és clar -: que algunes persones que es creuen bons psciòlegs són en realitat uns crèduls de certes experimentacions mal controlades que s’atraveixen a generalitzar relacions de causa-efecte molt concretes. El fabulós món de l’Autoajuda n’és ple d’aquestes fal·làcies, les falses generalitzacions.

L’atenció psicològica és un món complicat, perquè el subjecte real no és ben bé el subjecte experimental. No som màquines que reaccionem de forma programada davant estímuls idèntics, encara que sempre ens referim a Pamplona quan volem lletrejar la P. Tampoc, per sort, som rates que s’autoadministren descàrregues de plaer en comptes de boletes de menjar fins que moren de gana - tot i que de vegades ens hi acostem -.

Cada ésser humà és únic perquè cada estímul que rebem es processa de forma única en el nostre cervell a la vegada únic i irrepetible, i encara que tinguem cervells fets de la mateixa substància i amb el mateix tipus de funcionament, no tenim el mateix tipus de processament perquè el processament de la informació que rebem segueix diferents vies en funció de les nostres infinites connexions creades al llarg encara que sigui d’una curta vida de sis o set anys. No tenim tots les mateixes vivències, encara que siguem bessons o clons. Hi ha infinitat de variables i mai poden ser totes controlables, és per aquest motiu que l’atenció psicològica ha de ser vista com una ciència social relativista que atengui la diferència de cada cas en base sí, a teories o models contrastats, però mai de forma dogmàtica i automatitzada.

El nen que entra en aquesta sala experimental per prendre’s la nube, és un nen únic, amb una història de vida única, unes experiències clau úniques, un sistema de relacions únic, unes capacitats úniques… que es mengi o no la nube s’haurà d’estudiar en funció de totes aquestes variables i no ens importarà tant el resultat sinó el perquè. Per què t’has menjat la nube? Això és el que realment se li ha de preguntar a aquest nen. La seva resposta sí que serà matèria d’estudi i de projecció, potser aquest nen s’ha menjat la nube perquè no li agraden i pensa que si s’espera i n’hi arriba una altra, encara serà pitjor per ell perquè s’haurà de menjar les dues. Aquesta resposta única d’un nen únic és la que ens ha d’interessar com a professionals de la Psicologia.

I tornant a l’obra i tornant concretament al personatge de la psicòloga vehement, crec que els professionals d’aquesta ciència hem de ser conscients que no podem treure conclusions precipitades en funció de teories sucoses que ens situen en una realitat més pròpia de laboratoris de rosegadors que no de la vida real, i sobretot: Ens hem d’abstenir de fer afirmacions sentenciadores davant fets constatables a gent que o no coneixem prou o coneixem massa - família i amics- al cap i a la fi la Psicologia no és això, no és predictibilitat sinó que és ajuda, és escolta, és respecte, és atenció. Com deia Rollo May, "El client no necessita una explicació, necessita una experiència".