Què significa ser disminuït a Catalunya?

Segons la Generalitat de Catalunya, entenem com a disminuït a aquella persona que té una discapacitat física, intel·lectual, malaltia mental o discapacitat sensorial.

Totes aquelles persones que han estat reconegudes com disminuïts, cada dia s’han d’enfrontar a la realitat que no existeixen serveis per les seves necessitats, que els circuits que s'han marcats com a correctes no es troben adaptats a la seva situació de dificultat, no existeix una veritable igualtat d’oportunitats i, a més, es troben etiquetats davant la societat.

Una persona amb disminució, essent un infant comença a veure que el seu recorregut ja no és el normal (el de la majoria), des que inicien la seva trajectòria educativa se’ls deriva a unitats especialitzades, com USE (Unitat de suport a l’educació especial) i, se li fa reforç des de CDIAPs (Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç), posteriorment, donada l’edat, es pot continuar un seguiment al CSMIJ (Centre de Salut Mental per infància i joventut). Durant tota la etapa educativa se’ls acompanya perquè puguin assolir els coneixements que l’escola creu que són necessaris però, alguna persona es pregunta que passa quan acaben la etapa educativa?

Allò que hi ha després de la etapa educativa es un gran buit, per una banda no poden continuar estudiant amb garanties, perquè les formacions posteriors no es troben adaptades a les seves necessitats o bé, perquè ni tals sols han assolit els títols més bàsics per continuar els estudis, però tampoc estan preparats per poder accedir al món laboral. I sí que existeixen serveis per a persones amb discapacitat, però amb un nombre de places reduïdes, limitades a una llista d’espera. Aquesta és la lluita contínua de les famílies que tenen un membre amb discapacitat.

No ens en adonen fins on arriben aquestes dificultats fins que ho vivim en un entorn més proper (familiar, amistat, veïnal…) o com a professional. Les mancances del sistema, per una persona amb discapacitat són un problema per poder obtenir una titulació com la resta dels seus iguals, per exemple el carnet de cotxe, simplement perquè no existeix material que estigui adaptat. El nostre món gira envers a un sistema que reprodueix les desigualtat d’oportunitats.

I no només es que existeixen poc serveis per a persones amb disminució, sinó que a més hi ha un procediment molt lent per poder accedir aquest serveis.

La societat ha de pressionar al sistema perquè es generin mes circuits, més adaptacions a les dificultats personals per accedir com els altres iguals, i més serveis per aquelles persones que per qualsevol motiu no poden continuar el circuït marcat del sistema de la majoria. No és suficient el reconeixement de grau de discapacitat, requerim de serveis que formin a les persones per poder salvar els futur d’aquells nois i noies que la societat marca com a diferents creient que existeix un model ideal. El reconeixement de les diferències ens apropa a l’igualtat.