Dels espais flotants o d'escenaris nus

Agafant com a referència aquesta cita de González, i amb una lleu inmersió al concepte d'intitució exclatada ens proposem aquí la possibilitat de pensar ens espais educatius que emergeixen de la diferència.

Inicialment, ens agradaria fer una primera aproximació a Bonnueil. Al 1969, a França, dos psicoanalistes, Maud Mannoni (1923-1998) i Robert Lefort, juntament amb una parella d'educadors, Rose-Marie i Yves Guérin, varen fundar el Centre d'Estudis i de Recerques Pedagògiques i Psicoanalítica o Escola Experimental de Bonneuil-sud-Marne, a la perifèria de París. La institució fou pensada per a nens i adolescents amb un llarg passat psiquiàtric. En aquest sentit l'objectiu principal estava lligat a l'ideal que la bogeria necessita un espai diferent a les institucions que ja existien on poder cohabitar amb aquesta. Després de Basaglia i la revolució psiquiatrica (desmanicomialització) es fa necessari la creació d'espais que no segueixin reproduint la lògica del tancament. D'aquesta manera s'enten el concepte d'esclat com un “fer esclatar” l'esdeveniment, el sorgiment de quelcom insòlit i d'aquesta manera possibilitar la convivència social dels subjectes particulars (singularitat).

Agafant com a referència l'experciència citada (que a dia d'avuí encara segueix en funcionament) i intentant traslladar quelcom del saber que ens ofereix Mannoni amb les institucions esclatades al context particular que tenim, ens proposem la reflexió en relació a aquests tipus d'espais educatius.

Pensem doncs en espais sense “lloc” o en contextos flotants on quelcom de la subjectivitat quedi remogut. Escenaris nus on alguna cosa del saber es pugui lliscar i desplaçar-se i on la capacitat de ser subjecte sigui un dels principals aliats. Ens referim a la importància de la cultura i la política en la tasca educativa, espais visagra on es pugui d'alguna manera fiscalitzar el saber particular i de l'experiència.

Pensem en elles i ells, joves i adolescents amb diagnòstic, pensem en la mercantilització del patiment, en la patologitació del malestar per fer esclatar quelcom de dites lògiques, possibilitar esquerdes socials i generar espais de desig i conviència. Espais de situació/situacions on poder “incomodar” i remoure quelcom de l'altre on la institució tradicional es replantegi el seu propi significat i respongui a altres lògiques d'obertura. Intentem, per tant, buscar nous catalitzadors que ens ajudin en els processos de reacció social en la nostra tasca educativa.

Apropem-nos als espais buits, o si més no a reconstruir espais socials amb poc “mobiliari” per donar més protagonisme a la paraula, el llenguatge i el moviment. Llocs de trànsit, comunitaris, llocs complexes, irresistibles i atractius. D'aquesta manera, amb moltes preguntes i reflexions i sense respostes obvies, proposem-nos la tasca de la creació d'aquest espai/espais educatius imperfectes on, com afirma Mannoni, sigui la institució la que esclati davant el malestar dels adolescents i joves per ajudar-los i no siguin ells qui hagin d'esclatar.