Què és una Llei? De la norma de convivència a l’exemple de la desconnexió

Segurament, davant d’aquesta pregunta, algú tindria la temptació d’anar al diccionari i buscar. Fins i tot, filant més prim, a un manual de Dret i tota la teoria de l’elaboració de les lleis, que les lleis emanen del poble i que, en definitiva, les institucions democràtiques representen la voluntat popular.

Però, de ben segur que, més enllà de grans (i molt més correctes) definicions, per tots una Llei és un element més -juntament amb decrets i altres normes reguladors- amb el que fixem les regles de joc de la nostra societat. I les fixem, això per descomptat, no per la gràcia divina d’algú que ens diu que es pot fer i què no es pot fer, sinó per l’impuls d’uns representants electes en democràcia i llibertat.

En aquest marc, potser el què cal plantejar-se ara és que és una llei pròpia. I, sense entrar en disquisicions de les catalanes, les de l’Estat, etc., de ben segur que podem arribar a la conclusió que les lleis del Parlament de Catalunya ens són pròpies. Encara més aquelles que s’han aprovat per unamitat. Ja no amb el consens de la majoria, sinó amb el vot favorable de tots els nostres representants polítics.

En aquest context, té sentit que una Llei sigui tombada i deixada sense efecte pel Tribunal Constitucional? La pregunta sé que és tramposa, però és evident que més enllà d’un sentit i una interpretació evident de la realitat: hi ha una desconnexió absoluta entre la sensibilitat de les lleis unànimes del Parlament de Catalunya (i, recordem-ho, les normes amb les que fixem les regles de joc a la nostra societat) i la sensibilitat del Tribunal Constitucional (el suposat àrbitre i garant de la Constitució Espanyola).

Ja no és un tema de competències. Ja no és un tema dels temps polítics en els que vivim; de la famosa “qüestió catalana”, que jo crec que és més “el problema espanyol” que no pas la “qüestió catalana”.

És, en definitiva, la constatació que quan una Llei com la 24/2015, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya i amb un objectiu tant clar com les mesures per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica ja no té encaix per sentència del Tribunal Constitucional, segurament una Llei ja no és allò de les normes per les que ens regim, sinó que es converteix en el paradigma i l’exemple de la desconnexió entre una sensibilitat (la d’aquí) i una altra (la d’allà).
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article