Sancha i Natàlia

La Sancha és una noia sorda profunda de naixement que estudia quart d’ESO a l’Institut Montserrat Roig de Terrassa. Algunes pinzellades de la seva vida adolescent apareixen resumides en un vídeo molt eloqüent en què la seva logopeda Natàlia es fon a elogis cap a la seva persona: “La Sancha és espontània, simpàtica, oberta, amb uns valors de fons molt bons i, sobretot, amb una gran constància que permet que avanci en la vida.”

Cito aquest treball perquè m’agrada la factura audiovisual dels joves d’avui amb més bon ull per a la imatge. Un estudiant de Periodisme, en Ferran Moreno García, és l’autor d’aquest vídeo interactiu que amb pocs minuts fa un perfil fugaç de la jove estudiant. La narració és fresca, àgil i sobretot molt positiva.

La seguretat i el caràcter ferm que transmet la Sancha davant la càmera —quan entra a classe, quan juga a bàsquet, quan signa, quan parla o quan riu amb les seves amigues— convida a mirar el relat més d’un cop. També estan ben triats els talls de veu de la Natàlia ja que parla acompanyada d’un somriure franc i d’una mirada neta, que fa brillar en tot moment el seu esperit generós.

Aquest exemple de bona realització audiovisual d’un alumne de la Universitat Pompeu Fabra —com d’altres que he vist els últims anys a la Universitat de Vic on treballo— em fan reflexionar sobre el periodisme social d’avui. Ja no cal anar a convèncer directors de programes de cadenes amb gran audiència ni comptar amb grans recursos econòmics per divulgar un testimoni potent.

¿Significa això que You Tube o les xarxes socials són la televisió del segle XXI? És clar que no. Un no rotund. El 99% dels vídeos de la xarxa són una merda. Diguem-ho clar: una certa intel·lectualitat xarlatana ha mitificat l’esnobisme digital de posar al mateix sac el vídeo penós del nen que toca la flauta i cau de la cadira, o la cabriola de la mascota de casa, o el turista que grava amb mòbil des d’un bus turístic de nit i no enquadra, que els grans documentalistes amb anys d’ofici i molta experiència a l’esquena. I és evident que la comparació no funciona.

¿Què pot aportar, doncs, el ciutadà sense recursos, però amb talent i interès?, ¿què pot aportar el periodista novell sense un duro ni una empresa al darrere? Moltíssim. Si és sensible, observador, treballa molt i no perd el temps navegant sense rumb desvagat o fent de youtuber gandul dient ximpleries a través dels webs més populars, de ben segur que trobarà petites grans històries. Sense necessitat d’haver de fer de corresponsal de guerra, es pot explicar la vida de gent senzilla, com la Sancha, que es mereix ser escoltada. Gravant atent i amb sensibilitat allò que passa a l’institut, al barri o al costat de casa, es poden descobrir moments quotidians de gran vitalitat lluminosa.