Inserció laboral, diversitat funcional i sou mínim interprofessional

Em dedico a orientar, acompanyar, assessorar i esperonar persones amb diagnòstic de salut mental perquè trobin una feina i millorin la seva situació social. Cada dia puc comprovar com les ofertes laborals generalment per a perfils poc qualificats, que és el gruix de perfils que atenem des del Servei Prelaboral de Nou Verd, acostumen a ser exigents quant a horaris i condicions i minses quant a retribució i facilitats per a la conciliació personal del futur aspirant. Un dels aspectes més evidents, i en això em veig obligat a fer autocrítica com a soci d'una cooperativa de treball que és alhora un CET, és que en la majoria d'aquestes feines poc qualificades s'ofereix el sou mínim interprofessional: 655,20.

Tots sabem que és difícil sobreviure amb aquesta retribució, tenint en compte el preu de les energies necessàries per viure amb dignitat, i el preu dels productes de primera necessitat i dels serveis públics i les dificultats de la mobilitat en segons quins territoris de l'extraradi de Barcelona. Però a més a més, hi ha un 'problema' afegit amb el col·lectiu amb diagnòstic de salut mental que atenem des del nostre servei d'inserció: La compatibilitat de les prestacions que molts d'ells estan cobrant amb un salari professional.

Si repassem la major part dels ajuts econòmics que una persona amb dificultats pot ser susceptible a rebre, ens adonem que gairebé en tots els casos, aquests, són problemàtics a l'hora de compatibilitzar amb una feina:

Moltes pensions s'anul·len o queden escapçades si la persona cobra més del SMI com és el cas de la Renda mínima d'inserció (400 i 500€ al mes), qualsevol pensió contributiva òbviament, la pensió no contributiva per invalidesa (91,98€ i 367,90€ per 14 mensualitats), la pensió d'orfandat (uns 450 € de mitjana en funció de la base reguladora del difunt) i la pensió per fill a càrrec (entre 367,90€ i 551,90€ per complement a 3a persona).

Totes elles són pensions poc copioses però que ajuden, i molt, a la persona amb discapacitat a dur una vida mínimament digna. Tanmateix, quan s'esdevé la possibilitat d'accedir a una feina poc qualificada i pagada amb un sou que volta el SMI, la persona es troba davant del dilema d'haver triar: una pensió segura o una feina mal pagada i poc segura? La balança es decanta en general cap a la primera opció tot i que la persona sigui conscient dels reports positius que té treballar. L'escassa diferència econòmica entre una opció i l'altra i l'alt risc de destrucció laboral de les feines poc qualificades que hi ha, són un factor determinant per decidir. El fet que en aquest país existeixi un Salari Mig Interprofessional (SMI) tan baix provoca que moltes persones renuncïien a treballar perquè el cost que els suposa fer-ho és més alt que l'ajuda econòmica que puguin estar percebent. Un SMI més alt ajudaria a pal·liar aquesta contradicció social, i també, posats a demanar una garantia de manteniment d'aquestes pensions fins a la consolidació del lloc de treball seria una altra opció que de ben segur afavoriria l'ocupabilitat d'aquests col·lectius.

Altrament, fa temps que es parla molt de la implementació d'una Renda de Garantia de Ciutadania, que plantejaria una prestació econòmica mensual en dotze pagues de 664€. Aquesta iniciativa lloable i coherent amb la situació actual de pobresa social, hauria d'anar de bracet amb la proposta de la pujada del SMI. I tot plegat, per no espantar els economistes, s'hauria d'incloure dins un programa a llarg termini d'augment proporcionat que no suposi un endeutament més alt del que ara ja tenen les empreses. Per tant, tot plegat hauria de ser un projecte comú de tots els agents socials implicats: assalariats, empresaris i administració, i no una situació com la que actualment estem vivint on cada col·lectiu fa la guerra pel seu compte.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article