De senyores, maternitats i excedències

A la parada de l’autobús, una senyora ha fet això tan maco que fan les senyores de donar consells no demanats, generalment a mares joves (i això que jo en tinc gairebé 41), i m’ha dit que li posés mitjons al meu bebè, que “por ahí pillan mucho frío”. També m’ha dit: “qué pena que no se puedan criar como una quiere...” referint-se a la tornada a la feina quan els bebès són tan petits. Li he fet cara de circumstàncies, no li he posat els mitjons al bebè, però m’he quedat pensant sobre el que m’havia dit i he arribat a la conclusió que sí, que jo, al menys durant el seu primer any de vida, el criaré com jo vull; cosa que no vol dir que ho faré en les millors circumstàncies.

I què és el que vull?

Vull alletar de manera exclusiva el meu segon fill fins que tingui 6 mesos, com ja vaig fer amb el primer i com recomana l’Organització Mundial de la Salut. Ho vull perquè sé que és el millor per a ell i també per a mi.

Vull que durant els seus primers 9 mesos de vida, el meu fill estigui al meu costat, perquè fins als 9 mesos després de néixer, el bebè encara és immadur i necessita tenir a prop el cos de la mare.

Vull que durant el seu primer any de vida, el meu fill em tingui com a la primera figura de vincle segur, amb el convenciment que això l’ajudarà en la seva vida futura.

Vull una mica de tranquil·litat a la meva vida, per anar-me acostumant a la doble maternitat que se’m presenta i per gaudir de cadascun dels meus fills amb l’energia que es mereixen.

Però, com puc fer tot això si la baixa maternal dura unes irrisòries 16 setmanes, que passen en un sospir i que, sobretot si ets mare primerenca, no et serveixen ni tan sols per saber què ha passat amb la teva vida en els darrers mesos?

Com puc fer-ho si les lleis en matèria de maternitat s’entesten a posar les empreses en el centre del debat? Com puc fer-ho si tenim una legislació de mínims que no pensa gaire en les mares i, ni molt menys, en els bebès? Com fer-ho en una societat que no veu l’ajuda a la criança dels fills com una necessitat bàsica? I en un sistema que ens ha portat a una gran crisi que no permet que les mares, i els pares, es puguin plantejar solucions alternatives a la criança dels seus fills?

Doncs, bàsicament, a costa d’una reducció del meu poder adquisitiu. Però, coneixent, també, quins són els meus drets com a treballadora i fent-los valer. En el meu cas concret, això es tradueix a demanar una excedència d’uns quants mesos i reincorporar-me quan el meu fill estigui a punt de fer 1 any. Tinc la sort que ningú a la meva empresa m’ha mirat malament per demanar-la, i que m’acolliran estupendament a la tornada (ja ho vaig fer un cop i així va ser). I sóc conscient que no tothom té aquesta sort; ni la de poder-s’ho permetre ni la de treballar en un lloc sensible amb aquests temes. I és per això que cal millorar, i molt, la legislació. Perquè no podem seguir permetent que les famílies, i bàsicament les mares, vegin minvats els seus ingressos per poder tenir cura dels seus fills de la manera que considerin més adequada. Ep! Que la manera més adequada és personal i intransferible. Jo només proposo la meva. Que ningú se m’enfadi.

Quan he pujat a l’autobús, una altra senyora que no havia presenciat l’escena anterior, així, com qui no vol la cosa, li ha tocat els peuets al meu fill i m’ha dit: “no, no els té freds”.