Sobre el futur

Les companyies busquen experts en tendències de futur per, segons elles, avançar-se a les necessitats dels consumidors i oferint-los productes i serveis garantir-se la supervivència, la de l’empresa clar. També hi ha institucions no-governamentals, governamentals, intergovernamentals, think tanks, lobbies, etc. que generen informes sobre perspectives de desenvolupament, principalment, econòmic.

Tots plegats parteixen d’una teoria a partir de la qual construeixen un conjunt de dades del passat segons diferents metodologies de les quals en fan una anàlisi per tal d’induir un futur probable. En molts casos, tot i els recursos que s’hi destinen, aquests estudis poques vegades l’encerten plenament i després apareixen altres estudis que justifiquen, cadascú a la seva manera, les desviacions. Es com si es fessin primer diagnòstics erronis i després un conjunt d’autòpsies diferents que ho expliquen de manera més clara deixant algunes ombres cadascuna.

El problema aquí és quina interpretació de la realitat volem fer ja que, com deia Karl Popper, la sociologia o la història no són falsables i d’aquesta manera no es poden ajustar al mètode científic.

A finals dels 90 vaig tenir la sort de poder estudiar amb el Professor Mihaljo Mesarovic construint sistemes complexos que contribuïssin a debatre sobre escenaris de futur. No eren escenaris tancats i tenien en consideració la variable humana com un factor clau. Recordo que em deia que l’important era el debat al voltant dels mateixos per somiar el món que desitjàvem.

Però aquesta línia de pensament és occidental. El capitalisme utilitza el futur per alienar-nos del nostre present animant-nos a perseguir el somni americà. A “L’estrany” Albert Camus reflectia molt bé la inèrcia de les rutines, dels gestos buits i repetits: llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son,... és aquest el sentit de l’existència humana?

A orient el futur és (o era) predominantment circular. És a través de les diferents reencarnacions que es va evolucionant cap el nirvana, no és un camí que construïm sinó que vivim. El Tao ens recomana centrar-nos en ser en comptes d’en voler. “Ara i aquí” cotorregen els ocells que sobrevolen “L’illa” d’Aldous Huxley.

El futur no és predictible per l’home, bé de moment podem creure en les teories no falsejades de la ciència; les lleis de Newton, la teoria de la relativitat, etc. Però creure en la ciència i en la tecnologia també és un acte de fe.

El futur és incert però la decisió del present és nostre. "Carpe diem quam minimum credula postero" ("aprofita el dia, no confiïs en el demà") però “memento mori” (“recorda que ets mortal").

Tot plegat ho va expressar molt millor en Miquel Martí i Pol al seu poema “Ara mateix”.

ARA MATEIX
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.