Jo també vull ser un Pokémon


Aquestes darreres setmanes hem estat vivint una nova febre col·lectiva entorn al videojoc del Pokémon Go incorporat als smartphones. Es tracta d’un joc que integra la realitat del nostre entorn més immediat amb la realitat virtual, de manera que pot arribar un moment on es perd la percepció de la realitat i, així, ja ens trobem amb diversos casos d’atropellaments o, fins i tot, alguna mort com a resultat final.

En tot cas, crec que hi ha diverses qüestions rellevants en torn a aquest fenomen i ara voldria destacar-ne algunes:

- En primer lloc, sorprèn la capacitat que ha tingut l’empresa creadora del vídeojoc per a combinar les dues realitats (la real i la virtual), integrant-les de tal manera que s’eliminen determinades fronteres i acabes actuant des d’una fantasia feta realitat. La capacitat creativa de l’ésser humà és impressionant.

- En segon lloc, crida l’atenció la captació de jugadors a nivell mundial. Es tracta d’un joc que ha traspassat les fronteres (com tants altres), però que en pocs dies ha estat capaç de proliferar gairebé sense límits, de manera desbocada, i creant una psicosi col·lectiva que s’encomana d’una a altres com el que realment és, com un joc.

- En tercer lloc, destacar la quantitat de temps disponible que tenen els ciutadans per a dedicar-seuna activitat que, al menys de manera aparent, és poc productiva. És cert que en la nostra societat on hi ha tant atur i tanta feina a temps parcial, es té molt temps lliure que no es sap com aprofitar, però si tot aquest temps el dediquéssim a activitats productives, possiblement la nostra societat seria més evolucionada i desenvolupada.

- En quart lloc, sembla que hem convertit la nostra vida en un joc continuat. Potser es tracta d’un mecanisme de defensa davant de tanta crisi, tant patiment, tanta vulnerabilitat, tanta decepció, tantes promeses incomplertes... No és fàcil haver de conviure amb aquesta realitat i, per tant, busquem mecanismes d’evasió que ens faciliten la tolerància amb el nostre entorn i davant les nostres pròpies vides. És insuportable acceptar resignadament una situació econòmica, social i política insostenible, i fugim de la nostra vida entrant en una realitat virtual que l’assumim com a nostra i ens fa convertir-nos en autèntics pokémons.

És evident que aquesta no és la solució ideal, però també podem creure que, mentre la ciutadania estigui entretinguda amb aquest joc, els poders fàctics seguiran tranquils, fent i desfent com ells vulguin, perquè la sortida a una crisi tant globalitzada necessita de respostes col·lectives que permetin una veritable transformació social del nostre entorn real. Però mai es podrà canviar res des de la domesticació d’haver entrat en una realitat irreal on es segueixi percebent la vida com un joc.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article