No fa cap gràcia

Durant la campanya electoral del 26-J es va produir un fet a Internet que va passar relativament desapercebut per la premsa però que, per la seva estridència, crec que caldria denunciar de manera pública. Un grup de simpatitzants de Ciutadans, el partit d’Albert Rivera, van publicar a YouTube un vídeo de molt mal gust, que és ofensiu amb Pablo Echenique ja que inclou una frase que fa mofa de la seva mobilitat.

El vídeo, penjat per Verdad MC, es presenta com un rap jocós del grup Apóstoles de Móstoles. En el minut 2,08 la lletra cantada diu això: “Podemos se va a pique. ¿Qué van a hacer en el poder, quieres que te lo explique? No van a mover ni un dedo. Como Echenique”. La cançó pretén ser un himne de Ciudadanos i critica la resta de partits estatals amb rodolins i una música enganxosa. El dia que vaig escriure aquest article, ja sumava 451.000 visites i comptava amb molts comentaris anònims de cibernautes. Així de desagradables: “Chulísimo el tema, yo soy de Ciudadanos, pero te has pasado un poco con lo de ‘el Chenique’ [síc].” [...] “Un disminuido es una persona. Así que como si se mete con alguien que va a morir de cáncer”.

Crec que amb la diversitat funcional, amb la discapacitat i amb la diferència en general no es poden fer sarcasmes ni comparacions vexatòries. ¿Oi que seria socialment molt mal vist escriure avui una cançó per ridiculitzar el color de pell, la condició sexual, el gènere, l’ètnia o l’origen d’algú? Doncs aquí passa el mateix. El menyspreu i la mala llet estan fora de lloc. Es mereix un ruixat de reprovacions. El respecte a les persones no s’ha de perdre mai.

L’any 2006 el Ministeri d’Afers Socials i la Fundació Espanyola de la Tartamudesa van signar un conveni per aconseguir que la televisió no difongués més bromes, escenes humorístiques ni fes imitacions de persones queques. Amb acords així es lluitava contra la discriminació. Avui, però, a les xarxes socials, els petits avenços conquerits fa una dècada han servit de ben poc. A internet, es troben tota mena d’acudits de “coixos-tontos”, “paralítics”, “gangosos”, “chepas”,  “subnormals”, “sudacas”, “gitanos-lladres”, “maricons”, “immigrants-moros”, “catalans o jueus garrepes”, “tartajas”, etc.  amb insults que haurien d’estar extirpats del lèxic del segle XXI.

El cas que ens ocupa és trist perquè, quan es va publicar, tot i conèixer la repercussió del viral, polítics i periodistes van riure o van fer com si res. Toni Cantó va dir entusiasmat a Twitter que aquest rap era “un temazo”, a TV3 el van passar per l’APM com una brometa, El Mundo va fer una entrevista amable al compositor i el diari Ara va titular l’impacte del vídeo com el retorn de la campanya “to crazy” reforçant, també de manera indirecta, l’estigma de la salut mental.

Ja sé que les sàtires ben fetes (no és el cas) són sanes. Ja sé que el vídeo carrega contra tots els partits i no només contra el dirigent de Podemos. Hi surten, entre d’altres, Zapatero, Rajoy o Esperanza Aguirre de qui diuen “que es mazo de fea”,  però la referència a Echenique —insisteixo— és més feridora. És un escarni intolerable que, a sobre, és mentida ja que Echenique, en la seva biografia, tant físicament com intel·lectual, s’ha mogut molt més que els pallassos que l’ataquen. Nascut a l’Argentina fa 37 anys, és un doctor en Ciències Físiques que l’any 2009 va obtenir una plaça de científic titular al CSIC, que no és poc.

¿Per què va triomfar, però, el vídeo entre l’audiència? Perquè està farcit de rimes suposadament enginyoses, perquè l’edició sembla moderna i, sobretot, perquè el nivell de la paròdia política que tenim a Espanya és infantil i groller: “Somos los más guapos y los putos amos. Todos quieren follarnos”, diu la tornada barroera de la cançó en qüestió. Tan lamentable com la tocada de genitals masculins, uns quants versos després del càntic popular “¡yo soy, español, español”  i l’etiqueta de rap cristiano amb què es defineix l’estil de la peça musical. Olé!

A part de la gracieta, l’artífex del vídeo, Nacho Aldeguer, és un actor que comença a ser popular d’ençà que va tenir un paper a la sèrie de TVE Cuéntame. Com a xouman, Aldeguer s’ha foguejat durant anys en el gènere dels còmics fent parella artística amb Dani Orviz en uns recitals politico-musicals, que contenen algunes bromes iròniques sobre “els estrangers” que no fan cap gràcia. Un format de recitals, titulat  Debate Con Bate, disponible a la xarxa. Per exemple, en aquest discurs polític simulat de l’any 2008 proposaven enviar tots “els negres” a prostíbuls per solucionar el problema del top manta i recitaven aquests pareados impresentables: “Los verdaderos tesoros/ son los que nos traen los moros/ y sin que uno se hunda/ siempre viene una marabunta.”