El valor social dels llibres

És probable que aquest article no agradi a gaire gent, ja que sóc conscient que els llibres de text de les escoles i instituts són una despesa important en l’economia de les famílies. També, perquè existeixen moltes iniciatives lloables, fetes des de la bona fe, per socialitzar els llibres i compartir-los entre els alumnes. Ara bé, una cosa és reutilitzar i socialitzar, i una altra ben diferent és que, avui dia, sembla que ja a ningú (poca gent) li faci il·lusió tenir llibres de classe nous. Ni tan sols als alumnes que es matriculen a la universitat. Quan suggereixo a classe la lectura d’un llibre, les preguntes sempre són les mateixes: ¿és obligatori?, ¿quant val? I tot seguit, arrufada de nas general. Després, vist que la compra del llibre nou és una possibilitat àmpliament rebutjada ―gairebé marciana―, sempre he de recordar que existeixen biblioteques, serveis de préstec, versions digitals molt interessants o altres solucions que no afecten la butxaca.

Desenganyem-nos. En l’adquisició de qualsevol producte nou, el component il·lusionant pesa molt més que el preu o la seva utilitat. Ho corroboro després d’observar que, en aquesta societat, existeix una fal·lera imparable per comprar tota mena de ginys electrònics, costin el que costin. Les pantalles enlluernen, emocionen... Gent de tota condició (aturats, famílies endeutades, joves sense feina, ni-nis, etc.) es queixen que tot és tan car però, al mateix temps, s’aboquen al consum tecnològic desenfrenat. Em sembla que la majoria de persones desitgen telèfons mòbils que durin poc, per canviar-los i així tenir-los sempre llampants i flamants. I els més friquis, només per estar a l’última i xulejar.

Admeto que m’encanten i em fascinen els avantatges de la connectivitat i l’accés a la informació lliure universal. Uns avantatges, però, que res tenen a veure amb l’angoixa que pateixen les persones neòfiles, afectades per addiccions malaltisses, capaces de fer cues dies sencers per comprar el nou model d’iPhone. A aquest pas, crec que arribarà un moment (potser ja ha arribat) en què hi haurà el doble o el triple de pantalles que persones habiten a la Terra. ¿És normal?, ¿per què no socialitzem els ordinadors? De veritat, cal que en algunes cases, hi hagi quatre o més televisors per família? De veritat cal que els usuaris tinguem tres GPSs diferents; al cotxe, al mòbil, a la tauleta, si tots serveixen per fer el mateix.

Més enllà dels guanys comunicatius indiscutibles que ens han portat les TIC, que no discuteixo en absolut, la compra compulsiva és sobretot per projectar identitat. Tanmateix, el sector editorial hauria de fer un esforç per aconseguir un efecte semblant en els llibres. ¿No seria bonic que cada jove es creés la seva pròpia biblioteca a casa? ¿I que aquesta biblioteca física, personal i intransferible ―a més de les novel·les o dels còmics per passar l’estona, o dels llibres de Sant Jordi― inclogués, també, els llibres llegits durant l’etapa escolar, durant la formació de secundària i sobretot al llarg de la universitat? Seria un manera de construir la personalitat de cadascú, a l’habitació, en un espai personal tangible que complementi l’espai virtual.

La batalla del valor social dels llibres de classe nous està perduda. Confesso que jo mateix em faig enrere, quan veig segons quins preus. Per això, l’únic que demano és que siguem francs. No siguem hipòcrites: la socialització dels llibres no és per raons ecològiques ni de sostenibilitat. Cal que acceptem, entre tots, que avui ―principalment entre determinats grups d’adolescents, joves i entre les seves famílies― agrada moltíssim més ―segons l’edat― jugar al Pokémon go, sortir cada dijous, divendres, i dissabte de festa; comprar-se tres fundes diferents per al mateix mòbil o pagar per uns tatuatges caríssims, abans que adquirir un bé cultural.