La renda bàsica universal


Què és?
És un ingrés a càrrec de l’estat, al qual ha de tenir dret tota la ciutadania. No està lligada a cap renda d’inserció ni a l’obligatorietat de treballar. Es tracta d’un ingrés mínim per afavorir una existència digna i la participació en la societat de totes les persones.

Aquesta renda es defineix per quatre criteris :
Incondicional: per no estar lligada a un dret subjectiu.
Universal: pel fet que qualsevol persona pugui gaudir d’aquest dret, que no ajut.
Individual: al marge de la situació personal o familiar de l’individu, el fet de formar part d’una família o tenir parella no invalidi a la persona a renunciar a una economia pròpia que li doni dret a decidir sobre el seu futur.
Suficient: per descomptat pensem que la quantitat ha de ser suficient per mantenir una vida digna.

No exposarem aquí els fonaments econòmics per finançar una RBU, ja que considerem que hi ha suficients estudis d’economistes de prestigi que exposen clarament la capacitat finançadora de l’Estat per implementar una mesura d’aquest tipus [1]. Per altra banda, considerem que l’argument que amb una RBU ningú treballaria perquè tindria garantida la supervivència, és part d’un discurs reduccionista que entén, des d’una lògica capitalista, que el motor de la humanitat és l’afany de lucre. Les experiències d’associacionisme, voluntariat, xarxes informals, amor a l’art i les ciències, ajuda mútua i d’altres que es multipliquen dins les nostres comunitats, demostren que la voluntat de l’esser humà va molt més enllà de l’afany de lucre. Fins i tot des de les esferes empresarials s’estan valorant les potencialitats d’una RBU, i comença a haver-hi consens en base a experiències que s’han dut a terme a Canadà [2] i altres països.

Des de l’àmbit d’inclusió veiem moltes persones i famílies a les que el fet de sobreviure, és a dir fent cerca permanent de diners per viure el dia a dia, els impedeix créixer com a persona i prendre decisions sobre el seu futur.

Els canvis tecnològics han minvat els llocs de treball poc qualificats, i es precisament dins aquests col·lectius on es troben les persones que un cop han estat expulsades del món laboral difícilment podran hi tornar. Hi ha moltes persones que no sortiran de la crisis perquè no tenen la formació adient pels nous perfils professionals que es demanen: les persones més grans de 45 anys, les que venen de situacions personals difícils, persones amb malalties físiques, mentals, etc. Des d’una perspectiva realista, serà molt difícil per a ells aconseguir una normalitat o economia a través del treball.

És per això que hem de deslligar el treball de la supervivència. Primer per raons de justícia social, ja que qualsevol societat que es consideri avançada no es pot permetre moralment que hi hagi gent que mori de gana a diari sota la justificació d’una meritocràcia que s’ha descobert, arran de la crisi econòmica, com a pura façana del sistema capitalista. I segon, perquè la comunitat està perdent, en base a l’utilitarisme, una riquesa plural incalculable i condemna una part de la societat a la precarització econòmica.

D’aquesta manera, qualsevol procés d’autonomia personal i millora psicosocial que endeguem, està mediatitzat per la falta d’ingressos econòmics o la insuficiència, i dificulta l’emancipació de les persones que atenem a diari.

En la nostra pràctica professional ens trobem persones a l’atur de llarga durada, amb grans coneixements en diverses àrees: des de l’escriptura, la fotografia, l’amor per la natura i la història, la música, etc., els quals reben per part de la societat el missatge homogeneïtzador que el que necessiten és fer formacions “ad eternum” per aconseguir la inserció laboral, obviant d’aquesta manera, tant la situació actual i propera de falta d’ocupació, com els desitjos, les necessitats, els projectes personals, les capacitats i les valuoses aportacions d’aquestes persones a la comunitat.

Aquests col·lectius son els destinataris naturals de la RBU, i d’altres que la pròpia societat anirà creant. En un món tant competitiu i desigual a nivell d’oportunitats, constatem que la formació i els drets a l’habitatge i a l’educació no estan sent repartits de manera equitativa i això portarà a noves generacions d’expulsats d’un sistema injust amb els seus membres mes vulnerables.
 



[1]. http://www.redrentabasica.org/rb/rrbantigua_1184/

[2]. A la ciutat de Dauphin (Canadà), ja es va portar a terme un experiment als anys 70, en oferir una renda bàsica a tots els seus ciutadans. Les conclusions van ser netament positives: es va reduir pràcticament a zero la pobresa, els treballadors no van caure en la temptació de deixar de treballar (doncs la renda bàsica només els garantia la cobertura dels seus mínims vitals), però sí que es va detectar una major predisposició a assumir riscos (emprendre, innovar o canviar de feina) en tenir, precisament, aquests mínims coberts. Font: Xavier Ferràs, Degà de la Facultat d’empresa i Comunicació de la Universitat de Vic http://www.viaempresa.cat/ca/notices/2016/06/renda-basica-universal-xavier-ferras-20024.php

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article