Cultura per apoderar i transformar

El passat 18 de setembre es va presentar, fora de concurs "Vivir y Otras Ficciones" en la secció oficial del 64 Festival de cinema de San Sebastià. Algunes de les temàtiques principals del film giren entorn a la normalitat i l’assistència sexual. Es per això que des d’aquest projecte s’han impulsat les campanyes "Jo em masturbo" (I) y (II), Crip power, Anomalies recalcitrants, i la falsa notícia sobre la creació d’un sistema públic d’assistència sexual (I) i (II) També s'ha fet un crowdfunding que va generar alguns vídeos (I)(II)(III)(IV)(V)(VI) que no formen part de la pel·lícula, però que ens donen pistes sobre l’enfocament i els personatges.

La veritat és que a l’estrena ho van petar. Ho sabem de primera mà perquè l’Antonio Centeno, membre de l’OVI, forma part del projecte i va estar allà. Després d’una animada roda de premsa, la sala del Kusaal estava abarrotada i la comunió amb el públic va ser apoteòsica, amb varis minuts d’aplaudiments i un col·loqui emotiu i intens. No obstant això, la repercussió mediàtica no ha estat a l’alçada ni de l’entusiasme del públic ni de critiques com les de Tolentino (programa “El séptimo vicio”, Radio 3)

TV3 va recollir la noticia a l’estil “el dia de les cadires de rodes”, sense dignar-se a donar veu al director de la pel·lícula. A TVE (39’20’’) ens van recordar que la cosa anava de disminuïts. Millor ho van tractar a Radio 3 i a la SER. Premsa escrita no n’hi va haver molta; El Peródico, El Punt Avui, El confidencial , El Diario Vasco y Noticias de Gipuzkoa. Això si, a Richard Gere saludant amb un “buona sera” no s’ho va perdre ningú.

En definitiva, tenim una gran pel·lícula, tant en el aspecte artístic con en el que té a veure amb la intenció de canviar la mirada i els valors sobre la diversitat funcional. Però també topem amb uns gestors de cultura obtusos i conservadors que van de la mà d’un periodisme (generalment) adoctrinat i inepte. Tocarà lluitar molt per a que la pel·lícula tingui una distribució a l’alçada del seu interès cinematogràfic i polític. De moment, seguirà fent camí al Festival de Cinema Mediterrani de Montpellier i all ABYCINE d’Albacete. Si vols estar informat de totes les noticies sobre el projecte dóna-li a “m’agrada” a la pàgina de Facebook, així ajudes a fer visible l’interès d’aquesta iniciativa.

Ens explica l’Antonio que va anar a Donosti amb la seva mare (que als seus 78 anys també surt a la pel·lícula). Després d’una dècada autogestionant assistència personal, deu haver-hi poques satisfaccions comparables a sentir de forma tan intensa com se li ha dónat un gir al vincle maternofilial . D’estar distorsionat per la cura obligatòria a un fill adult, a ser aquest qui assumeix el rol de cuidar la seva mare, ja gran.

I haver generat l’experiència de passejar per la catifa vermella de Donosti Quantes persones de l’Administració haurien concedit hores d’assistència personal per arribar a aquesta situació? És important tenir la humilitat de desaprendre sobre la suposada “naturalitat o evidència” dels sostres de vidre i dels terres de plom fos que tenallen les vides de les persones amb diversitat funcional. Cal aprendre a ampliar els horitzons de llibertat que obre l’assistència personal, perquè la vida és, en gran part, una ficció que encara no podem imaginar.