Que no es perdi la història

El II Concurs de Curtmetratges de Persones Sordes celebrat aquest 5 de novembre a Vic (Vicmovies’2016) és un exemple més del caràcter visual de moltes expressions artístiques o culturals. Les llengües de signes i la Cultura Sorda tenen, per raons òbvies, un fort component espacial lligat al sentit de la vista que es manifesta, també a la pantalla, i que es transmet amb tota mena de registres i formes de comunicació.

Des de la popularització del cinema al segle XX fins a la revolució comunicativa d’aquest segle XXI, el paper de les pantalles ha anat creixent a la vida de tothom. Des dels primers cinemes de barri fins als dispositius mòbils o a les tauletes i als ordinadors d’avui, la imatge en moviment ha anat adquirint i adquireix cada cop més pes en la societat. Entre les persones sordes usuàries de la llengua de signes, les pantalles tenen, a més, un valor afegit: permeten visionar la història de la seva llengua.

Per saber com signaven les persones sordes fa 30, 40, 50 o 60 anys, cal mirar els vídeos antics. El problema és que els formats d’abans ja no serveixen i que la digitalització de totes les gravacions històriques no sempre és possible per falta de recursos. Només a l’Agrupació de Persones Sordes de Vic i Comarca (Asvic) guarden uns 40 vídeos, entre cintes de Súper-8 i VHS, que han quedat obsolets. Són enregistraments amb centenars d’hores de rodatge de trobades de persones sordes, representacions de teatre, actes lúdics, populars, esportius, excursions, conferències, etc. És la seva història. Una història que sap greu que es perdi.

Segons explica el president d’Asvic, David Puigsasllosas, en les gravacions de cinema antigues, les persones sordes saludaven molt davant de càmera i teatralitzaven més les seves aparicions. Avui, en canvi ―com també passa amb els oïdors―, els vídeos són més naturals i quotidians, ja que les càmeres no es reserven tan sols per a dates assenyalades. Per això, tenen més valor les imatges velles. Puigsasllosas reclama ajut per tal que es pugui conservar i digitalitzar aquest material antic.

La història del moviment sord a Vic es remunta a l’any 1971 quan les persones sordes de l’entorn es trobaven en un bar de la capital d’Osona a jugar a billar, passar l’estona i interactuar. El primer president, Antonio Elias, va ser amb Enric Gili i Maria Molist, qui va impulsar l’entitat fundada l’any 1972. Com que cada vegada eren més sords i necessitaven més espai per a comunicar-se, el bar aviat els va quedar petit . “En aquells anys venia gent del Ripollès o del Vallès perquè no existien altres associacions de sords a la zona”, diu el president. Gràcies a una donació de Joan Riera, van inaugurar un local propi l’any 1978 i cada cop l’entitat va afiliar més socis. L’any 1982, Jordi Puigsasllosas va agafar el relleu a la presidència i actualment el seu fill David és al capdavant de l’entitat Asvic.

Les noves tecnologies han afavorit les comunicacions de les persones sordes de manera importantíssima. “Abans, els sords teníem fam de comunicació i esperàvem ansiosos que arribés el cap de setmana per anar al local a trobar-nos”, diu en David. “Ara és diferent. Només si hi ha una activitat s’hi reuneix molta gent”. Les xarxes socials, la connectivitat i l’àmplia oferta d’oci que existeix a tot arreu del país fa que costi més fer convocatòries. Actes tan interessants com el Vicmovies’2016, però, tenen un èxit garantit. Enguany, els organitzadors han dedicat el certamen a la comèdia, un camp amb molta tradició a diversos països del món.

Sigui a través de l’humor o d’altres gèneres teatrals i cinematogràfics, les llengües de signes han demostrat en diversos moments de la història que són un vehicle artístic per transformar vides i transmetre emocions. Tanmateix, un dels moviments artístics més coneguts és el National Theatre of the Deaf, fundat l’any 1967, que manté el seu vigor i que ajuda a prestigiar l’American Sign Language, als EUA i a la comunitat sorda internacional. Tant els signes a les arts com els signes en filmacions més espontànies formen part d’una història, sovint oblidada, que és just de reivindicar.